Tots els ciutadans són innocents mentre no es demostri el contrari. La presumpció d'innocència constitueix una de les garanties més essencials del procés penal i amb més recorregut històric. Valgui com a exemple el que establia el Codi de Hammurabi (aproximadament del 1792-1750 aC): «Si un home n'acusa un altre d'homicidi i no pot aportar proves contra ell, l'acusador serà condemnat a mort».

La presumpció d'innocència es deu a l'època de la Il·lustració i va figurar en l'art. 9 de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà de 1789. Està reconeguda en diferents textos internacionals en matèria de drets humans, com: l'art. 11 de la Declaració Universal dels Drets de l'Home de 1948, l'art. 14.2 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1966 i l'art. 6.2 del Conveni Europeu de Drets Humans de 1950.

La Constitució Espanyola la reconeix en el seu art. 24. 2n quan diu: «Tots tenen el dret a la presumpció d'innocència».

De la mateixa manera, la Unió Europea, per mitjà de la Directiva 2016/343 de 9 de març «sobre presumpció d'innocència i el dret a estar present en el judici», va suposar una fita molt destacada en el camí cap a la fixació d'unes normes comunes que reforcin la confiança entre els estats membres en l'àmbit del procés penal, en particular, en relació amb els drets fonamentals dels acusats. Entre les obligacions que s'imposen a les autoritats dels estats hi ha la de «garantir que, mentre no s'hagi provat la culpabilitat d'un sospitós o acusat d'acord amb la llei, les autoritats públiques no facin referència a aquesta persona com a culpable».

Aquest sagrat i consagrat dret s'està debilitant de manera impune i comença a ser substituït per la presumpció de culpabilitat, és a dir, condemnem un ciutadà sense que hagi estat jutjat, amb la qual cosa, el principi que sembla imposar-se en la societat és el següent: «Tots som culpables mentre no es demostri el contrari». Poc importa la veritat processal, la serenitat del judici oral, el deure de provar la culpabilitat, en definitiva, l'anomenat «judici just», al contrari, l'apassionament de la societat, els prejudicis, l'ànsia per conèixer la veritat del què ha passat i de vegades la set de venjança, comença a substituir el dret a la presumpció d'innocència pel de culpabilitat. La societat clama justícia, reclama conèixer l'autor del delicte, es mostra impacient perquè es faci justícia a manera de «linxament» moral, no importa la tasca dels jutges, no importen els fonaments ètics de la presumpció d'innocència, no importa el fet que tota condemna penal ha d'estar precedida d'una obligació de provar el delicte i el seu autor. En definitiva, estem substituint el judici just pel prejudici social.

A aquesta situació s'està arribant, també, per una mena de moda imposada recentment per la qual membres de la Policia Judicial informen «urbi et orbe» de les actuacions dutes a terme, dels sospitosos investigats i, el que a la meva manera de veure és mes greu, s'atribueix al sospitós més important, a més d'informar del seu nom i altres dades pertanyents a l'àmbit privat, l'autoria del fet penal.

S'imposa recordar l'art. 4 de la Directiva 2016/343 de la UE, abans esmentada, que exigeix ??als estats que garanteixin que les seves autoritats públiques respectin la presumpció d'innocència quan informin sobre els investigats o acusats i, per tant, els prohibeix referir-se a ells com si fossin culpables, sota pena d'incórrer en les responsabilitats del tipus que cada estat prevegi en el seu ordenament. Seguint la jurisprudència europea, el que s'exigeix ??en aquests casos és que s'actuï amb «discreció i cautela» tant pel que fa al contingut del que es difongui com pel que fa als termes que facin servir per referir-se als investigats o acusats, requerint-los perquè s'abstinguin de difondre opinions que portin el públic a pensar que són culpables i que predeterminin la fixació dels fets per les autoritats judicials (sentències Butkevi?ius v. Lithuania, de 26 de març de 2002 i Khuzhin and Others v. Russia, de 23 de octubre de 2008, entre altres).

Malgrat els dos-cents anys del dret a la presumpció d'innocència, dels textos que la regulen i del que s'ha dit pel Tribunal Europeu de Drets Humans, la Policia Judicial va atribuir, en el seu dia i durant la instrucció judicial, l'autoria de la mort dels joves al pantà de Susqueda a una persona concreta i ara l'Audiència de Girona ha decretat la seva llibertat per l'escàs rigor probatori de la incriminació duta a terme fins ara. El mateix esdevé amb la informació que importants comandaments de Policia Judicial donaven fa poc en l'assumpte de la mort de Laura Luelmo, en una roda de premsa pública, informant del desenvolupament de les actuacions, divulgant dades protegides per un mínim deure de reserva, presentant l'investigat com a culpable i donant els seus noms i cognoms. És igual el dret de reserva policial i legal en fase d'instrucció (art. 301 LECrm)

Cal tenir present que l'art. 5.5 de la Llei Orgànica de Forces i Cossos de Seguretat conté principis bàsics d'actuació dels membres de les Forces i Cossos de Seguretat, i que són d'aplicació a tots i cada un dels membres de la Policia Judicial. Aquest article imposa un deure de guardar rigorós secret respecte a totes les informacions que coneguin per raó o en ocasió del compliment de les seves funcions. L'article 11.6 de la Llei de Catalunya 10/1994 d'11 de juliol de la Policia Generalitat-MMEE, com no podia ser d'una altra manera, corrobora aquesta obligació de reserva.

Que ningú pensi que aquest article pretén sostreure a la justícia el control públic, res més lluny de la meva intenció, però el dret a un procés públic, tal com ho estableix la Constitució, no és un dret dels mitjans de comunicació ni del públic en general, sinó essencialment es configura com un dret del mateix investigat, que no pot ser jutjat en secret. Conèixer la veritat material en la investigació policial dels fets delictius no és un valor suprem de l'ordenament jurídic.

Si el periodista o el simple «tertulià» no tenen legitimació per realitzar una instrucció paral·lela a la judicial, més greu resulta que membres de la Policia Judicial, amb un alt deure de reserva, convoquin rodes de premsa per donar a conèixer el resultat de les investigacions i les persones sospitoses.

En supòsits d'homicidis o assassinats és quan aquest tipus d'informació es dona amb major intensitat, potser per exigència de la societat, que observa aquests fets com un drama social, però s'oblida que el judici el faran els ciutadans per mitjà del Tribunal popular, ciutadans que han assistit a múltiples informacions de tot tipus, incloses les realitzades per la Policia Judicial declarant el nom de l'autor sense judici previ.

On queda el dret de l'acusat a un judici just?