Fa poc, algú es va dedicar a recopilar algunes de les resolucions de Cap d'Any més curioses que havia trobat a Twitter. Algú s'havia proposat demanar a la reina d'Anglaterra que James Bond, en la següent pel·lícula de la sèrie, tingués un enamoriscament amb un home. Una noia s'havia proposat menjar menys bacó. Un noi es proposava llegir-se els articles sencers i no en diagonal (a ell, sigui qui sigui, van dedicades aquestes línies, amb l'esperança que no se les salti). Una altra noia es feia el ferm propòsit de veure tots els vídeos que li arribessin per Facebook en comptes d'enviar-los directament a les escombraries. Una altra es proposava posar-se el mateix biquini per a totes les selfies. Un noi -o home gran- es proposava seguir amb la seva estricta dieta de drogues dures. I algú, en fi, que no sabem si era home o dona -encara que el seu pseudònim era LaCarla-, havia expressat una única resolució, ferma i concisa com una declaració de guerra: «Sexe». Esperem que s'hagi complert.

Segueixen fent-se aquests bons propòsits en començar l'any? Abans ens els ­recomanaven els professors -i els capellans-, però en aquests temps és dubtós que hi hagi gent que es prengui la molèstia d'anotar les coses que pretén fer per millorar de vida en l'any que comença. O si ho fa, serà aquesta gent que ho penja a Twitter i a Facebook amb propòsits més aviat irònics i amb l'únic fi de rifar-se d'aquests bons propòsits. No estan els temps per a aquestes gestes de la voluntat. Però abans, quan teníem encara una certa confiança en l'escriptura -i en els bons propòsits-, fer una petita llista de les coses que anàvem a fer en l'any nou ens servia de modesta guia moral. En certa forma, escriure alguna cosa equival a resar perquè succeeixi, com bé sabien els romans, que havien derivat la paraula «fatum» -el fat, el destí- del participi que significa «el que està escrit». Els musulmans també tenen l'expressió Mektoub -«el que està escrit»- per referir-se al destí inevitable que espera a cadascú de nosaltres. El fat, l'escrit. Confio que el piadós propòsit de LaCarla estigués escrit en algun lloc -en el cel, a la voluntat d'Al·là, en l'infinit, en el seu propi «fatum»-, de manera que pogués gaudir d'un saludable any dedicat al sexe.

El primer de gener de 1915, en el seu diari, Virginia Woolf va anotar que les campanades d'any nou la van tenir desperta molt de temps, i que en algun moment va arribar a creure que estaven anunciant una victòria. El 1915, Anglaterra estava lluitant en la Primera Guerra Mundial i molts dels amics de Virginia Woolf -com Rupert Brooke- eren a les trinxeres. Potser, en escriure aquella frase en el seu diari del primer dia de l'any el que estava fent Virginia Woolf era expressar un desig per a aquests joves -amics seus i dels seus nebots- que s'estaven jugant la vida en aquell moment. Una cosa així com convertir-lo en un petit «fatum», en alguna cosa inexorable perquè «estava escrit». En qualsevol cas, a Rupert Brooke no li va servir de gaire, ja que va morir en un vaixell hospital, d'una ferida infectada, quan navegava per l'Egeu en un comboi de tropes destinat a Gal·lípoli. Potser fora millor morir així, en un vaixell hospital, a l'Egeu, en comptes de morir a la carnisseria inútil de la batalla de Gal·lípoli.

Segueix escrivint algú els seus propòsits d'esmena, les seves promeses de portar una vida millor, les seves intencions de ser millor persona, de portar-se bé amb la seva família i els seus companys de treball? Ho ignoro, encara que no és fàcil que això passi en aquests temps líquids en què res no roman i res es fa amb el propòsit que duri almenys uns pocs mesos. Si els plans dels polítics consisteixen a resistir un dia més en el poder al preu que sigui, els nostres són igualment inestables i efímers. O sigui que ens conformarem a demanar que James Bond tingui un enamoriscament amb un home. O a posar-nos el mateix biquini en les selfies. O en l'heroica determinació de LaCarla: sí, això mateix en el que vostè estava pensant.