No és gens estrany que no hi hagi un acte a Catalunya, sigui gastronòmic o literari, sense que algú agafi un micro i recordi els presos. Com pateixen, pobres. L'últim a fer-ho -quan llegeixin això n'hi haurà hagut un altre- va ser el guanyador del Josep Pla, en recollir el premi. El suposat escriptor, no en recordo el nom però sonava a extrem esquerre del Sant Andreu, va tenir un record per a «presos i exiliats», assegurant-se així que a TV3 el seu tall de veu fos molt més llarg que el del guanyador del Nadal, el premi important. El màrqueting està canviant. Avui, sortir als mitjans catalans és tan senzill com posar-se un llaç a la solapa i parlar dels presos amb paraules sentimentaloides. Fent això, gaudirà vostè del moment de glòria, encara que el seu mèrit sigui guanyar la quina del poble, el premi Pla o un campionat de tute.

Però parlava dels presos, sotmesos a tortures inhumanes, i més si els comparem amb la vida de paixà que gasta en Puigdemont. No em refereixo que hagin passat les festes separats de la família, que això sovint és més un regal que un càstig, ja m'hi apuntaria jo. No, el pitjor és el martiri a què els sotmeten els ociosos que van a celebrar els més estrafolaris actes festius a les portes de la presó, per recordar-los que mentre ells purguen la pena la resta ens ho passem pipa. Finançats sens dubte pel malvat estat espanyol, hordes de maltractadors s'apleguen a tocar dels murs de Lledoners i del Puig de les Basses per fer castells, cantar nadales, celebrar concerts, atipar-se en suculents sopars o -aquesta l'acabo de llegir- organitzar-hi campionats de vòlei. Hi falten només botellons. Tot al màxim volum possible, perquè els presos sàpiguen que a fora la vida segueix, lúdica i divertida com sempre. Un incís: els berenars i sopars s'han de fer quan el vent bufi cap a la presó, així mentre els presos mengen l'infame ranxo carcerari els arriba l'aroma de costelles i botifarres que es degusten a l'exterior.

Quina tristor em provoca, que hi hagi catalans tan cruels. Quina rancúnia deuen sentir envers els presos, per putejar-los així. Per fortuna, aquests aviat seran traslladats a Madrid i deixaran enrere tots els llacistes que els fan la vida impossible. Deixaran fins i tot de veure a TV3 tant de pesat parlant d'ells. Hi pot haver major felicitat?