Els Reis d'Orient mai no em varen dur una bicicleta. Els ho demanava tots els anys quan s'acostava la seva festa: Estimades majestats Melcior, Gaspar i Baltasar, recordau-vos enguany de la bicicleta que ja us vaig demanar l'any passat, i l'altre, i potser també l'altre. Us assegur que he fet bondat, segons la meva idea de bondat, que no tindreu cap queixa de mi... Escrivia la carta i, tot i que ho posava ben clar, no em feien cas. Un dia, quan vaig saber de què anaven els Reis, vaig deixar d'escriure més cartes. Havia desitjat una bicicleta com la que tenia el meu amic Francesc, el fill del forner. No la vaig aconseguir. Posava la sabata a la finestra carregada de faves. Aquelles faves havien de servir per alimentar els cavalls. Durant tota la nit somiava la bicicleta i l'esperava, mig adormit. Sentia passar els Reis, silenciosos. Només les petjades dels cavalls sobre la pols. L'endemà em despertava, tot just en créixer l'alba, i corria a la finestra. Sempre hi havia alguna cosa i, com que era d'esperit somiador, tot el que deixaven em confortava l'ànim i m'esperonava les ganes de joc. Mai, emperò, no em varen dur la bicicleta. M'hauria agradat córrer per foravila fins al camp d'es Pi, pel camí de Galdent o fins a Pina només per beure l'aigua fresca de la font. La bicicleta del meu amic era verda, de roda revinguda i tenia uns bons frens, un llum i un timbre. A mi m'hauria agradat una bicicleta com la del meu amic. M'hauria agradat tocar el timbre d'un extrem a l'altre del poble els horabaixes d'estiu després de dinar i desbaratar la sesta als dormilegues. Res d'això fou possible.
Aviat, emperò, vaig agafar la del meu pare. Era una bicicleta alta amb el manillar elevat. Havia de ficar la cama per davall el tub fins a arribar a l'altre pedal i fer contrapès amb el cos a fi de mantenir l'equilibri. Penjat a la bicicleta del pare, la cama entravessada per davall el tub, aconseguia tirar cap endavant i avançar. D'aquesta manera vaig entrenar-me en aquella manera de fer el contrapès i vaig aconseguir madurar alguns aspectes d'allò que en diuen la psicomotricitat. Gràcies que no vaig tenir una bicicleta ajustada a les meves dimensions -els Reis no s'avingueren mai a portar-la a la meva finestra-, potser vaig tenir més fàcil l'aprenentatge de l'escriptura. Quan he vist un al·lot muntat en una bicicleta d'un adult i estirar-se a fer els equilibris que em vaig veure obligat a fer, he pensat: Aquest al·lot aviat sabrà escriure i llegir. Sabem que per a l'aprenentatge de la lectura i l'escriptura són necessàries certes maduracions de la motricitat. Aquells exercicis damunt la bicicleta del pare possiblement hi varen contribuir.
A vegades pensava: enfilat en aquesta bicicleta quasi soc un funàmbul, un artista de circ que recorre el poble, un acròbata. I potser una cabra enfilada en un velocípede disposada a divertir el personal. Salvador Espriu, a Primera història d'Esther, parla de la «cabra funàmbula de les gitanes». I jo m'hi sentia, com una cabra, mentre muntava la bicicleta del pare. He de dir que aquell pressentiment de cabra funàmbula no m'ha abandonat mai. I ara sé que vaig aprendre d'escriure i llegir, justament, perquè m'havia atrevit a fer la cabra.
Sovint l'he enyorat, aquella bicicleta. Passats molts d'anys, rovellada i decrèpita, se la va endur un home que aplegava ferro vell. Però l'he enyorat, sobretot perquè em va permetre fer la cabra pels carrers polsegosos. També, perquè sé de cert que tenia una espècie d'ànima. On van a parar les ànimes de les bicicletes quan aquell home se les enduu per ferro vell? No ho sé. Tenia ànima, encara que no tenia marca i ningú no sabia d'on havia sortit. Potser des del cel de les bicicletes se'n recorda de mi. Trescàvem pel poble i percebíem l'olor de cada carrer. No era la mateixa d'un carrer a l'altre. Un dia en què vaig caure, perquè vaig passar per un lloc on hi havia grava menuda i la bicicleta va relliscar, em vaig fer una ferida en un genoll, una pelada superficial a la pell. No sé si l'ànima de la bicicleta encara se'n recorda.
