Hi ha un concepte que s'empra molt i del qual es reflexiona poc: el de treballar de cara al públic. El fet de treballar, això que fem per viure, que tenim dret a fer i que massa sovint ens hem de sentir afortunats per poder-ho fer, ja implica una socialització. Encara que tinguis la més solitària de les feines, sempre hi ha un moment o un altre en què t'has de relacionar amb algú, perquè al capdavall sempre comporten una mínima jerarquia o un intercanvi d'impressions. Però quan es treballa de cara al públic, aquesta sinergia és permanent i obligatòria. No la pots escollir. De forma constant, interactues amb altres persones que, com tu, tenen mals dies, ocurrències inesperades i reaccions imprevisibles. Hi ha, entre la gent que treballa de cara al públic, persones de tot tipus: les que fan la seva feina sense perdre el somriure i el bon humor, les que tenen vocació de servei i tenen un do per a l'empatia, i també aquelles que amb la seva desídia, ineficàcia o antipatia aconsegueixen fotre't el dia enlaire. Però per més que ens en trobem d'aquestes últimes, per més males experiències que acumulem amb algú que treballa de cara al públic, sempre, sempre hi ha més imbècils a l'altre costat. Sempre hi ha més gent prepotent i estúpida que demana un servei que no entre aquella que l'ofereix. És així, i s'ha de poder dir. Sempre hi ha més clients que actuen com si el cambrer o la dependenta fos inferior, com si fos la versió moderna del servent medieval, que no cambreres o dependents que enterboleixen l'ambient. Això és perquè, en el fons, és més simptomàtic de la imbecil·litat d'una persona veure com tracta aquells que el «serveixen» (les cometes venen al cas perquè el verb és d'una perversitat impròpia del segle que vivim) que no a l'inrevés. Es deu, fonamentalment, al fet que vivim en una societat molt classista, plena d'individus que volen exercir una autoritat que se'ls nega en altres àmbits de la vida professional o personal, i que descarreguen en el que «serveix» la mala gestió dels seus fracassos. Massa sovint, hem de veure com éssers malcarats i visiblement mediocres tracten els altres com si fossin superiors de naixement, quan en realitat el seu caràcter delata una demolidora falta de dignitat. Perquè en el fons, la lliçó que se n'extreu és universal: la manera amb què tractes els altres és la perfecta síntesi del tipus de persona que ets.