Un cop celebrada amb normalitat la trobada entre el president de la Generalitat, en Quim Torra, i el president del Govern de l'Estat espanyol, en Pedro Sánchez, i després del consell de ministres en un lloc cèntric de Barcelona, a la plaça Palau, uns comentaristes polítics ho celebraren proclamant, alegres i confiats, que per la xemeneia de la política catalana sortia una fumata blanca, una fi més o menys temporal de la llarga i feixuga confrontació, del pols de força entre els polítics sobiranistes catalans i els tres partits (PP, Cs i Vox) que estan en contra de l'independentisme.

Altres politòlegs immediatament opinaren tot el contrari, que no hi ha treva, ni pactes ocults, i la Catalunya irredempta està tan esvalotada com abans tot reprotxant la desinformació de la TV3, que cobrí la notícia de la presumpta aturada de forma capciosa per mostrar un dia pacífic nadalenc, amb pocs i esquifits esclats de violència a les carreteres i a les places, reivindicacions justes en tota societat democràtica (com s'afanyaren a dir el Govern català, com el de Madrid) per mentalitzar els espectadors que s'havia acabat un període de conflictivitat metòdica i s'havia encetat un nou calendari de negociacions, que ens portaria a una millora substancial si no política sí econòmica. Insistiren alguns que aquest tractament informatiu de la Tv3 era fal·laç i la lluita continuava encesa, rancuniosa i venjativa en àmbit polític o judicial.

El 21-D va ser una jornada fracassada però hi havia molts interessos per part de partits sobiranistes, excepte la CUP, i per part del PSOE que així fos. Una gran decepció per a alguns partits unionistes, la manca d'imatges de molts caps esberlats per cops de porra de les forces de repressió, aparadors trencats i el maig del 68 parisenc escenificat en els carrers de Barcelona. Res de llambordes contra el poder i sí ganes de negociació.

Pedro Sánchez té un argument poderós i eficaç per ser escoltat pels partits progressistes com Podem, i els nacionalistes antimonàrquics, l'amenaça versemblant d'una dreta furiosa que embolicada amb la unitat d'Espanya i amb la indumentària de la Constitució pot carregar-se l'autonomia fins i tot posar en perill la democràcia, nascuda del règim del 77.

Molts polítics sobiranistes digueren decebuts després que P. Sánchez tornés a Madrid que ara ja no es tracta solament del corredor mediterrani, ni del tren de rodalies: «Ës la política, estúpid», parafrasejaren igual que Clinton quan digué a George Bush «és l'economia, estúpid». Però Sánchez sap molt bé què és la política i com que ho sap tan bé els adverteix que més enllà d'ell, un tou dins del PSOE i Podem de moment no guanyarà les eleccions perquè va malbaratar tot el seu cabdal polític, el seu ardor juvenil urbà, pels conflictes interns i els errors estratègic nominals quan es presenta a les eleccions.

Perquè hores d'ara més enllà del bencarat d'en P. Sánchez, només hi ha la dreta més tenebrosa, sinistra i profunda, arrelada a l'Espanya de la llegenda negra i del duc d'Alba, que deixà molts mals records en els Països Baixos, una dreta latent en l'inconscient col·lectiu europeu. És la dreta energúmena de Vox, del PP, de Cs i fins i tot indica que també palpita en les vísceres d'alguns barons del PSOE. Més enllà de Sánchez efectivament no hi ha res més, ell és el «Non plus ultra», i a l'altre costat l'oceànic desert dels silencis paorosos, la terra erma i eixorca.

La política comunicativa de l'independentisme parlamentari ha millorat molt des del dia que el portaveu adjunt de Junts per Catalunya, Eduard Pujol, motivat per una incontinència verbal desmesurada, ha deixat de parlar, s'ha fet invisible. No negaré que s'esforçava per fer-se el simpàtic, ser didàctic, senzill i expressar-se bé, però s'excedia en les seves múltiples compareixences davant l'opinió pública i malgrat l'esforç de pretendre ser enrotllat mai no va aconseguir-ho, un aire entonat de savi setciències, que ell infructuosament vol amagar, el desmentia. La seva última actuació va ser molt ofensiva quan declarà que el problema dels pocs recursos sanitaris, en el dia de la vaga de metges, era una qüestió secundària i trivial, una anècdota, davant la magnitud transcendental del procés català.

Catalunya, confusa, sense cap líder, assaja performances i cada vegada ens surten més aconseguides, la nova és molt millor que l'anterior. Ha corregut pels cercles sobiranistes que el que es va viure el 21-D no era res més que un assaig general per la gran manifestació multitudinària en vistes a la sentència del judici als presos polítics. Sabem que serà severa perquè se'ls acusa de delictes greus. La manca de lideratge desorienta.

En Carles Puigdemont la va espifiar, va tenir el seu moment d'or, la gran oportunitat històrica tan infreqüent i els grans estadistes quan la veuen passar se la queden, i no va entendre o no va saber-la valorar, em refereixo a l'èxit internacional de l'1 d'octubre del 2017, el dia del simulacre del referèndum. Ell eufòricament havia d'adreça-se no als partits sobiranistes sinó als ciutadans de Catalunya i anunciar una convocatòria de noves eleccions al Parlament, abans que tot el feble edifici de vidre es trenqués en mil trossos i molt abans que Rajoy apliqués el 155. Menys del 50% de vots independentistes ell dignament plegava i si eren del més 52% romania en el càrrec i que passes el que déu volgués. Ai las! Es va comportar com un polític convencional, no copsà el moment decisiu i ara Catalunya està aturada i ningú sap què fer-ne.