09 de gener de 2019
09.01.2019

L'associacionisme escolar

Article del Nucli Paulo Freire de la Universitat de Girona al suplement L'Aula

09.01.2019 | 13:41

A finals del règim franquista, grups de famílies a Catalunya interessades en l'educació dels seus fills es varen proposar trobar-se (clandestinament) per impulsar una millora de l'educació pública al país.

Els seus principals objectius eren aconseguir escoles públiques, catalanes, laiques i de qualitat. Varen tenir el recolzament d'alguns grups de mestres que participaven d'aquest ideari. A partir de la mort del dictador, aquests grups es van constituir en associacions i gairebé immediatament es van coordinar. Per a fer-ho varen iniciar un procés de federacionisme, principalment en l'àmbit públic però també en el privat, tant laic com religiós.

Què queda d'aquells ideals, 50 anys després? Quins són els seus objectius renovadors actuals? Si observem el fenomen des d'un punt de vista sociològic, es constata ara un sistema polític institucionalment diferent però també una re-orientació dels objectius de l'associacionisme.

L'evolució de l'organització política i també el canvi generacional en les famílies ha suposat modificacions importants. S'ha passat d'una voluntat subversiva a una demanda de serveis per a les associacions federades. S'ha passat de demandes bàsiques de centres i professorat a demandes d'assegurances, formació i incidència social. S'ha passat de voler transgredir l'ordre establert en l'educació a una font de serveis.

Un fet positiu a destacar ha estat, en tot aquest procés, la voluntat d'unir als centres de tot Catalunya. Ben al contrari del que passa a Andalusia, on amb una població escolar lleugerament superior encara s'organitzen en federacions provincials.

Ara bé, els que creiem que l'ensenyament no només ha de ser laic, de qualitat i català, preferiblement en centres públics, sinó transformador de la societat per aconseguir-ne una de més igualitària, solidària i oberta, trobem un retrocés del projecte inicial.

Es pot adduir en contra que als anys 70 es partia d'una situació molt precària, molt minsa i sufocant. És cert. Però també és cert que la nostra societat s'ha anat adormint, acomodant, deixant de banda a grups socials que han anat quedant marginats.

Darrerament, les associacions de pares, no totes, han recuperat un cert esperit combatiu però adreçat a un únic objectiu: l'assoliment d'un Estat propi. Però aquest futur Estat propi està, de moment i segons el meu parer, lluny d'oferir amb claredat una societat més justa, més igualitària i amb major nombre d'oportunitats d'ascensor social a través de l'ensenyament.

Per a remarcar aquest punt només cal observar l'oferta educativa de les principals federacions a les famílies. L'oferta és àmplia, però va des la gestió de les associacions fins a temes que preocupen les famílies (addiccions, educació a les llars, etc.); des de qüestions de tècniques educatives fins explicacions de la legislació. Trobem a faltar una peça fonamental. Peça que podríem definir «Com l'ensenyament pot transformar el nostre sistema social» per assolir ciutadans informats, autònoms, crítics i transformadors.

Un altre fenomen observat al llarg d'aquests 50 anys és que els òrgans de coordinació i de representació de les associacions, en el seu paper d'incidir davant les autoritats administratives (municipals, autonòmiques, estatals i europees), s'han anat acostant cada vegada més a aquestes i allunyant-se, simultàniament, de les famílies i de llurs associacions. Aquest fenomen és explicable a nivell humà i corporatiu. Els dirigents cada vegada tenen més relació amb les autoritats que amb els representants de les famílies. Res de nou! Però caldria reflexionar sobre aquest matèria. Partint de la bona voluntat que se suposa a l'associacionisme, sovint és difícil plantar cara a les autoritats per a defensar els interessos i els objectius dels representats perquè la relació molt continuada fa minvar la intensitat de les reclamacions.

Reaprendre, reafirmar-se i actualitzar-se

Aquesta falla no és exclusiva d'aquestes associacions. Hi ha altres àmbits on les associacions «pateixen» el mateix fenomen. Per a contrarestar-ho, penso que cal seguir dues premisses. Primera, reaprendre, reafirmar-se i actualitzar constantment els objectius de les federacions i, segona, recuperar i intensificar el contacte amb les associacions que aquelles representen.

Una altra millora hauria de ser la prevenció, prudent i mesurada, de les noves incorporacions. En una associació de voluntaris, qualsevol nouvingut és ben rebut, molt ben rebut. I en la immensa majoria dels casos, el resultat és bo. Però hi ha casos d'interessos en menjadors escolars, llibreries, activitats extraescolars i corporatius (ensenyants que formen part de l'associació) que s'haurien d'avaluar mínimament abans d'obrir-los-hi de bat a bat les portes.

Hi ha persones que, en la seva vocació de servei social, no han trobat ubicació en sindicats de classe o/i en partits polítics i s'han dirigit a les associacions de famílies per a canalitzar les seves ànsies. A vegades l'encaix és positiu. Altres vegades, però, han estat tòxics. Un cas extrem fou el de l'Enric Marco, persona molt ben formada i eloqüent, que va aconseguir ser referència en aquest àmbit i, en descobrir-se l'embolic i la seva impostura, va desanimar a molta gent ben disposada a actuar a favor dels seus fills i els dels altres. No val a badar!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit