Hem girat la pàgina de l'any i, pensant en tot el que està per venir, allò primer que em ve al cap és aquell llibre de la Mary Karr, que va arribar a encapçalar les llistes de vendes del Estats Units quan va ser publicat per primera vegada el 2005. I que es diu El club dels mentiders, que no era altra cosa que una trobada setmanal d'homes en un poble de mala mort de Texas, on tothom explicava les seves batalletes posant més pa que formatge i molt sovint amb un percentatge de mentides molt superior a les veritats.
Tenint en compte que acabàvem el 2018 amb una saturació de continguts totalment falsos que semblen veritat pel simple fet de circular per les xarxes socials i ser difosos per mitjans de comunicació, i que també acabàvem superats per les barbaritats que acostumen a dir molts impresentables que porten l'etiqueta de representants polítics, les perspectives per a aquest 2019 que acabem d'encetar no semblen massa allunyades d'aquell club dels mentiders, el resum del qual podria ser a veure qui la diu més grossa.
No entendré mai com l'abús de la paraula no rep cap penalització, ja sigui, per exemple, quan l'analfabetisme porta a utilitzar el terme nazi com qui diu bon dia o sigui quan algú pujat a un entarimat o amb un micròfon a la mà i es deixa anar i comença a dir bestieses dels catalans o de Catalunya sense cap més límit que el de la seva pròpia autocomplaença.
A El club dels mentiders la clau estava a superar-se contínuament i a explicar històries sempre millors que les anteriors encara que fossin falses, distorsionades, esbiaixades o simplement inventades. La mateixa autora reconeixia que quan presentava el llibre, que tenia format d'autobiografia, eren molts els lectors que se li acostaven per dir-li que aquella novel·la era exactament el contingut de la seva vida. Ara també li podrem dir que a casa nostra també tenim molts clubs dels mentiders.
