Un veí del barri, amic meu, tornava de comprar el diari quan un ocell negre va sortir d'un massís de troanes, va xocar violentament contra el seu pit, va caure a terra i després d'uns instants d'immobilitat va emprendre el vol. M'ho explicava amb cert grau d'angoixa, tocant-se el lloc, proper al cor, on l'ocell s'havia estavellat.
- Era una merla -li vaig dir.
- Per què una merla?
- El barri n'és ple. Hi ha superpoblació.
Ell pensava que havia estat un corb. Per alguna raó, li preocupava menys que hagués estat una merla, d'aquí la meva insistència. Em va dir que el succés havia resultat molt torbador perquè pensava en la seva mare quan van succeir els fets. Anava molt concentrat en un diàleg imaginari que mantenia amb ella. Una discussió, més aviat. Discutien perquè el fill se sentia molt abandonat.
- La teva mare és morta -li vaig recordar jo.
- I què que estigui morta? A l'hospital em va jurar que mai m'abandonaria, que tindria cura de mi des de l'altre costat, que m'enviaria senyals. Fa cinc anys que va morir i ni un senyal, em sents?, cap.
- Ja som grans -li vaig dir-, el normal és que els pares es morin i que no puguin fer res per nosaltres des del més enllà. Ningú torna des del més enllà.
Inútil tot. Estava irritadíssim amb la pobra dona. No em va costar gaire identificar-me amb ell perquè la veritat és que jo també estic molt enfadat amb la meva, que va morir fa uns trenta anys, potser més. I tampoc he rebut cap senyal, cap ajuda, cap alleujament en els moments durs que he passat des de llavors, que han estat molts. Creiem que les mares són per sempre, però les pobres no poden atendre-ho tot durant tot el temps. Fa una mica de vergonya que senyors de la meva edat i de la del meu conegut encara esperem que ens acompanyin a la nit i ens facin un petó al front.
- I si l'ocell va ser el senyal? -va preguntar de sobte el meu amic.
- Segur que sí, segur que era la teva mare -li vaig dir-. Et va colpejar perquè deixessis de discutir amb ella.
