Oriol Pujol ingressarà a la presó en els propers deu dies. Me n'alegro? No. Penso que és proporcional que pel que ha fet el tanquin? Doncs mirin, tampoc.
Però l'Oriol encarna la mediocritat del processisme i el seu infortuni funciona com a metàfora, com a explicació del naufragi. És el més babau, el més enze, el més poca cosa dels fills del president Pujol. Tanta empenta per a tan poc cervell. Tant cognom per a cap idea. I justament a ell és a qui encarregaren que es dediqués a la política.
L'hereu, el Júnior, caigué al costat fosc amb el pretext d'acumular prou diners per ajudar la causa quan arribés el moment, i es va anar tornant un corrupte diabòlicament intel·ligent, però corrupte al capdavall, i cínic, i faldiller, i tingué el final més deshonrós, destruït per una rotondera de saldo i cantonada. El mal gust amb les dones -pèssim, en el seu cas- és una categoria moral.
El Josep, el més brillant i llest de tots, es dedicà als seus negocis, al seu sentit de l'humor, i a vorejar els límits però sense ser tan groller com el seu germà gran. Etcètera, etcètera. I l'Oriol, el més ruc -sense comptar les noies-, és a qui destinaren a la política. Ho feren expressament. Per poder-lo controlar. Ben bé perquè li faltava un bull. Ara té deu dies per ingressar a la presó per una corruptel·la de la qual ni s'arribà a beneficiar. Tanta comèdia per acabar morint a la riba.
El final de l'Oriol és el final de la seva frivolitat personal, familiar i col·lectiva. És acarnissar-s'hi fer-lo entrar a la presó per un delicte tan superficial i per tan poca estona. I és estúpid no voler entendre que no ha estat Espanya sinó els Oriols de la vida els qui han assassinat qualsevol futur immediat que pogués tenir la independència de Catalunya. Són les dues cares de la mateixa desfeta. És el que té fer broma amb un Estat.
Pel cinisme de la tria, per la pobra qualitat del producte, per la desoladora inspiració intel·lectual, per no saber ni robar i per deixar-te agafar per lladre sense haver arribat a tocar ni un euro, tan cert és que l'Oriol no hauria d'anar a la presó per corrupte com que hi hauria d'anar per incapaç.
És malaltia processista que insignes cretins com Oriol Pujol, Agustí Colomines o Quico Homs hagi de ser la Justícia -espanyola, per dir-ho en termes independentistes- qui els inhabiliti. És la mena de malaltia que du al col·lapse; en la mateixa mesura que si els teus referents intel·lectuals són Manuel Cuyàs, Pilar Rahola o Francesc-Marc Álvaro, no t'espera cap altre destí que la derrota. L'altre dia, precisament, l'Álvaro va dir a un meu amic convergent que s'havia arribat a plantejar enviar-me algú perquè em trenqués les cames. És tan grotesc que he dubtat si escriure-ho. Però d'altra banda he pensat que qualsevol seu article confirma la seva baixesa, i que és fàcil d'entendre que una cosa porta l'altra.
Comença un any que pagarà les penyores de l'anterior i del que vingué abans. Somnis massa ajornats, més ansietat que esperança. Hi ha molta més malversació i corrupció a destinar el teu fill més ase a la política que en qualsevol tou de diners que hagis distret del fisc o de la caixa, que és el mateix que dir que l'estultícia de l'independentisme és molt més responsable de la seva aclaparadora tragèdia que no pas les quatre moixaines judicials -quatre, quatre- d'Espanya.
