10 de gener de 2019
10.01.2019

INSCRIPCIÓ | JORNADA ESPORT I SALUT

La veu dels nens

10.01.2019 | 00:46

Hi ha una ciutat italiana, Fano, a la costa de l'Adriàtic, que té una població semblant a Girona, té turisme i un considerable patrimoni cultural i arquitectònic; detalls que ens situen a una realitat propera a la nostra manera d'entendre la vida. A Fano han posat en marxa un projecte de ciutat que vol atendre els nens. A les nostres societats ben civilitzades sortosament sempre hi ha qui es preocupa per la pedagogia, per construir un món més feliç i observant les necessitats de la infància. Francesco Tonucci és escriptor i autor del llibre La ciutat dels infants, on es relaten una sèrie d'experiències després d'haver escoltat un grup de nens representatius, les seves il·lusions i necessitats vitals. Periòdicament els nens dels voltants de deu anys es reuneixen amb uns regidors de l'Ajuntament de Fano i els fan un buidatge d'unes llistes d'aspiracions que van des d'allò més fàcil i assequible fins als límits dels somnis més atrevits. Fruit d'una d'aquestes peticions ben escoltades i ateses, hi ha un dia a l'any que es tanca un districte de la ciutat perquè el col·lectiu infantil va denunciar que als carrers hi ha massa cotxes i no s'hi pot jugar.

Tanmateix el fet d'escoltar-se una mainada, i tenir la voluntat d'atendre alguna petició, ja podria ser un termòmetre per mesurar la mentalitat i solidaritat ciutadanes respecte de la psicologia infantil. Aprendre ciutadania ha de començar a les primeres edats, quan s'ha de crèixer amb la companyia d'aquell pensament dels antics: a la ciutat s'ha de fer més gentil la vida en el món. L'autor del llibre citat recull unes quantes constatacions sobre el tema que poden ser agrupades en dos blocs. Primer hi ha una sèrie amb la veu directa dels nens, amb la seva naturalitat directa: «Ens sentim condemnats a estudiar de tot, fins i tot futbol, i a molts no ens agrada. Els nens discrepem, però no se'ns escolta. Les ciutats són massa grans, i haver-se de traslladar no ens agrada. Ens trobem massa governats, com teledirigits. Hem demanat un camp de futbol, però sense entrenador».

En el segon grup d'observacions l'autor del llibre es refereix als pares i adults en general, i en treu unes conclusions: «Els pares no consideren un nen pel que és ara mateix, sinó pel que arribarà a ser. Els pares donen al nen tota la preparació perquè un altre dia li serveixi; però és que el nen, ara, ja és, ja té una entitat, tot i que provisional. La societat adulta pot robar el temps al nen. Pensem sempre ajudar els nens, cosa bona, però els nens poden ajudar, els nens haurien d'entrar més aviat a la família, compartint-hi problemes i solucions. S'accepten les alarmes estridents de les urgències que circulen pel carrer, i no suportem els nens que juguen sorollosament». L'autor del llibre, Francesco Tonucci, conclou amb una esperança: «El millor educador és l'adult que no ha oblidat la seva infància».

La reflexió sobre aquests pensaments pot tenir un marc en aquests dies precisament. La temporada (o campanya, potser) intensa de Tió-Nadal-Reis que acabem de passar és la consagració del consumisme més devorador i té uns destinataris molt destacats que són els nens. Se senten algunes veus a favor d'una recerca del seny amb el desig d'un punt d'austeritat, contraposada a l'actual malbaratament de tot. D'unes generacions anteriors en resten records de pobresa, justesa o austeritat que no ha pas de retornar; época que la gent gran pot qualificar segons com li va anar la vida. Però situats ara en un extrem contrari d'aquelles situacions pretèrites, sembla que la rauxa necessita un seny ordenador. Els ciutadans de demà i d'avui mateix, els nens, haurien de créixer en el joc de la serenitat. Ben mirat, potser sí que haurien de jugar més al carrer. També és seu.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook