Com que els catalans no tenim problemes i a més gaudim d'un govern i una classe política que és enveja de propis i estranys, hem dedicat els últims dies a criticar els andalusos, que ja des del regnat de Pujol sabíem que eren uns ganduls i uns viva-la-virgen, però ara hem descobert que, a més, no saben votar. No se'ls ha acudit res més, als andalusos, dic, que atorgar el govern a la dreta, un fet inconcebible per a un poble com el català, que està mantenint al poder un banquer i els seus hereus -amb lleus interrupcions i uns quants canvis de nom- des que en Tarradellas va cridar «ja soc aquí».

El que aquí ens ofèn especialment dels andalusos és que gran part d'ells ha votat un partit que vol derogar la Llei de Violència de Gènere i expulsar immigrants il·legals. Inconcebible. No com els catalans, que continuen seguint amb la fe d'una secta els polítics que van intentar derogar no una llei sinó la Constitució i l'Estatut d'una sola tacada, i que pretenien expulsar d'Espanya no uns quants sinó tots els catalans sense excepció. Per si no fossin suficients aquestes clares mostres d'endarreriment andalusí, cal afegir que aquest partit que als catalans ens fa tanta ràbia que no penso ni esmentar-ne el nom, pretén protegir manifestacions culturals com el flamenc i els toros. Es pot actuar de manera més miserable que defensant el flamenc i els toros a Andalusia? No saben els andalusos en general -i l'innombrable partit en particular- que com a raça manifestament inferior els seus gustos han de ser dictats pels catalans? Es comença preferint el flamenc a les sardanes i s'acaba bevent manzanilla en lloc de ratafia.

Afortunadament per als andalusos, com que per aquí tot va com una seda, els periodistes i els polítics catalans poden dedicar els esforços al que de debò interessa, que és a ensenyar a aquella pobra gent com s'han de governar. Si els andalusos fossin una nació avançada com nosaltres, i no una simple regió espanyolitzada, ara tindrien un president a l'exili, això sí que és modernitat. I no els dic res si aquest president exiliat se sent com un emperador romà i fa tastar els àpats als seus servidors per si de cas estan enverinats, segurament amb l'esperança que així sigui i d'una punyetera vegada algú li faci cas. Tenir a l'estranger un expresident pròfug de la justícia i del qual va a rebre instruccions cada setmana el president vigent no està a l'abast d'una senzilla regió com Andalusia, sinó només de països avançats com Catalunya i, en el seu dia, Burundi (com no recordar Mwambutsa IV?). Volen una dada definitiva que demostri que els andalusos tenen molt a aprendre dels catalans? Mentre presidentorra s'embutxaca 147.000 euros anuals (dietes i altres prebendes a part), el president andalús en cobrarà 65.000. A ningú no ha d'estranyar que el tema de conversa a Catalunya siguin els resultats andalusos, on van a parar, amb aquests sous que aquí cobra un miserable subsecretari col·locat a dit.

Quan parlem de les eleccions andaluses, els catalans fem un posat entre escandalitzat i condescendent. Ens afecta moltíssim el que fan els andalusos a casa seva perquè som demòcrates de pedra picada, però alhora ens sabem tan superiors que no podem evitar un lleuger somriure, pobres diables, com pot ser que ells s'equivoquin tant quan voten i nosaltres ho encertem una vegada i una altra i una altra.