11 de gener de 2019
11.01.2019

INSCRIPCIÓ | JORNADA ESPORT I SALUT

Nadal a la catedral

11.01.2019 | 01:56

Estem instal·lats en un anticicló que ens ha ofert uns dies de Nadal, Cap d'Any i Reis transparents i assolellats. A vegades penso que és aquesta transparència la que va fer especialment visible l'estel d'orient! Hem viscut dies de fred en hores extremes i de calidesa confortable als migdies. Encara ara estem en el mateix escenari. La gent que aparca el cotxe defora ha de rascar la capa de gel dels vidres a primera hora per començar la jornada i els més espavilats ho fan amb aigua calenta. En algun moment fins i tot recuperem el baf vaporós de la nostra respiració que ens pensàvem que havia desaparegut i que només es mantenia a l'armari de la memòria.

El sol del migdia, el fred de la nit, la transparència dels cels, ens han acompanyat totes aquestes festes. Però he estat fora de Girona des del dia de Sant Esteve fins la vigília de Reis. Dies de mirar més cap enfora que cap endins, els cims escassament nevats i els prats rostits pel fred i l'hivern.

Fins dimecres passat no vaig tenir ocasió d'acostar-me un instant a la Catedral. Si no soc a Girona els dies de festa i no assisteixo a alguna de les celebracions litúrgiques m'agrada de passar-hi molt a primera hora, gairebé abans que els canonges i fer la volta a la gran nau i el presbiteri. És una Catedral en silenci, quieta, aturada en el temps. Només el campaner, en Pablo, va encenent un per un tots els llums de les capelles. L'altar major és buit i regna la pau que convida a la contemplació.

Penso sovint en la catedral bulliciosa i plena de vida que ens descriu pel segle XVIII la professora Montserrat Jiménez Sureda.

Plantat davant de l'altar major, contemplant el baldaquí i el retaule amb el remat de la Cadira episcopal de Carlemany, descobreixo una de les novetats que m'he perdut. Per aquests dies de les festes de Nadal s'ha col·locat davant de la gran taula de Pere Roger un antipendi, un frontal brodat, dels segles XIV-XV, amb escenes del Naixement, l'adoració dels reis i la presentació al temple. No és el frontal d'or que va desaparèixer, fos, durant la Guerra del Francès, però és un intent d'adornar l'altar major, temporalment, amb una peça singular i significativa, plena de simbolisme nadalenc amb la mateixa disposició dels frontals d'altar a l'època medieval. És un gest de portar el Tresor a l'altar.

Darrere l'orgue recullo també el full editat amb motiu de les «Festes de Nadal, Cap d'any i Reis. Catedral de Girona 2018-2019» amb textos del bisbe de Girona Francesc Pardo i de mossèn Esteve Andreu i amb la programació ja passada de les celebracions d'aquests dies. Il·lustren el tríptic a la portada el vitrall de l'Anunciació a Maria (de principis del segle XIV) i a l'interior fotografies de la taula de vitraller. Vitralls i taula que encara han de ser més explorats i explotats i que atesa la seva singularitat han de situar la taula com un «unicum» que ajuda a la internacionalització de la nostra Catedral en els principals cercles vitrallers europeus i mundials.

En la meva passejada dedico una estona a contemplar el moble de l'orgue i la nosa que fa per visualitzar de forma completa la impressionant nau única. És una nosa útil, és clar, i sense moble no hi hauria orgue, ni música. La qüestió però suscita des de fa temps polèmica. Hi ha hagut sempre un consens de base a favor de treure l'orgue de la nau central i situar-lo en alguna de les capelles laterals després d'un estudi acústic ben acurat.

De fet successivament els bisbes Josep Vila Martínez i Josep Cartañà i Inglès, abans i després de la Guerra Civil, van estar d'acord que el que millor escauria és treure l'orgue i ressituar-lo. Però restriccions pressupostàries i un informe del mestre Francesc Civil van ser disuassoris a darrere hora un cop passat el gran daltabaix. Es donava per bona l'eliminació feta per la Comissió del Patrimoni durant la guerra del mur perimetral que tancava el cor i en feia un espai clos, però es desistia de moure l'orgue i es prenia l'opció d'un moble neutre.

Totes les fotografies d'abans de la guerra ens mostren un orgue obert en què els mateixos tubs esdevenien la mateixa presència del moble. Ara, en canvi, es planteja de situar en el moble actual alguns dels tubs inservibles per «tunejar» la gran caixa. És evident que, amb els tubs de ficció, els visitants de la Catedral deixaran de preguntar què és aquell embalum enmig de la nau. Però també és cert que ara decorar la caixa amb tubs sense funció és una desvirtuació estètica que no sabem si no servirà només per eternitzar un problema que ha romàs sense solució durant més d'una centúria.

Potser només té sentit aquesta decoració de l'orgue si és una solució temporal mentre es fan els estudis i es busca el finançament per a la solució definitiva de l'emplaçament de l'orgue en un nou lloc a la Catedral.

Si es perpetua aquesta temporalitat es perdrà una oportunitat en els termes que ja ha explicat en aquest mateix diari en Pere Freixas. I la Catedral, que és una font constant de novetats i de bones notícies, com la ciutat, no es poden perdre cap oportunitat.

Mentre el temps que és inexorable ens transporta ja en un cavall alat cap a les celebracions de Setmana Santa; abans del Diumenge de Rams faré una nova volta i recolliré el nou full que s'editi i que va ampliant una col·lecció marcada pels signes dels temps.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook