Hem entrat a l'època dels pactes endiablats. A Pedro Sánchez se li recorda dia rere dia que és president del Govern gràcies als vots d'un moviment d'extrema esquerra, gràcies als vots dels que van posar Catalunya cap per avall l'octubre de 2017 i van votar trencar amb Espanya i gràcies als vots dels hereus polítics d'ETA. Ja queda en la llunyania del temps el primer pacte que volia fer amb Cs per ser president del Govern i que va impedir Pablo Iglesias. Què hauria passat si, per començar, Rajoy no hagués repetit com a president del Govern? Ja és ben curiós que els Pressupostos Generals de l'Estat que avui portarà Sánchez al Consell de Ministres com a pas previ a ser votats al Congrés els ha fet amb Podem. Uns pressupostos que aposten per més impostos, més despeses, més deute i més dèficit, que si s'aproven poden perjudicar el creixement econòmic i la creació de llocs de treball. Ves a saber què decideixen fer ERC i PDeCAT. En una altra època de la història, l'antiga CiU mai els aprovaria. És clar que per un plat de llenties, poden decidir ara el contrari. Si Sánchez es juga el seu futur per aquests pactes, els pactes a Andalusia són la prova de foc per a PP i Cs. Aquest inici d'any no s'ha parat de parlar de l'efecte Vox. Si els independentistas volen trencar Espanya, Vox vol acabar amb l'estat de les autonomies. Les demandes més radicals de Vox, com ara acabar amb la llei de violència de gènere o controlar la immigració fins a extrems inimaginables, no han estat acceptades per PP i Cs. No crec que ningú, ni el feminisme més radical, s'oposi a una demanda de Vox: ajudar més les famílies per afavorir la natalitat, com passa a Escandinàvia. Ara, la llufa està servida i caldrà veure quins efectes té. A les eleccions del maig ho sabrem.