11 de gener de 2019
11.01.2019

INSCRIPCIÓ | JORNADA ESPORT I SALUT

Prefereixo Totò

11.01.2019 | 01:56

Cada vegada que vaig al cinema surto satisfet i emocionat i em veig a mi mateix uns instants com aquell Totò del cinema Paradiso que portem dins tots els que ens ha agradat molt el cinema. I quan surten els crèdits i agafo l'abric em prometo que no tornaré a trigar un any a tornar-hi a anar, perquè realment em fa somiar despert, encara que sigui anant a veure, com és el cas, El retorn de Mary Poppins als Ocine de Girona (als Òscar per entendre'ns).

Però malauradament sempre em passa el mateix i me n'oblido, com en Salvatore oblida Giancaldo, fins que una pel·lícula en concret em crida l'atenció. Durant aquests intervals entre pel·lícules, he anat observant als cinemes una dolorosa decadència de les sales d'exhibició. Cada dia amb menys personal a les taquilles i amb les crispetes més revingudes per la poca venda. I determinats dies de la setmana l'aspecte és de decrepitud per absència d'espectadors. Molt lluny ja no de l'època daurada, abans que la televisió es comencés a veure amb una certa qualitat i sense haver de colpejar-la al costat, sinó de quan van irrompre amb força les multisales, amb els seus restaurants i botigues entre els anys 80 i 90.

L'any 2017 es va tancar amb un cert optimisme del sector perquè els espectadors havien repuntat per primera vegada en 6 anys. A falta que es tanqui l'estadística de l'any passat, sigui un pèl millor o pitjor, els auguris futurs per a les sales de cinema són descoratjadors. D'entrada les altes definicions de televisió cada vegada són més altes i amb pantalles cada vegada més grosses, per no dir gegants, com la que ha presentat recentment Sony. Però sobretot les plataformes com Netflix, cada vegada més poderoses i amb més diners per invertir en la producció de pel·lícules i amb l'estratègia d'estrenar-les a les seves plataformes televisives, i no a les sales de cinema. Els festivals de cinema són l'última resistència. No volen premiar les pel·lícules de Netflix si abans no s'estrenen i resten un temps als cinemes.

El futur ens convida a fer una vida cada vegada més individual i solitària. Reclosos a casa amb les pantalles i les butaques teixint teranyines. Sense olor de crispetes i sense emocions col·lectives. Essent tots nosaltres molt més el Salvatore de Roma que no pas el Totò de Giancaldo.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook