Hem entrat en un nou any prenyat d'incerteses en un context de deteriorament de l'ordre internacional que ha regit el món des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Això és una cosa que no és responsabilitat de Donald Trump, ara que se li dona la culpa de tot, encara que és innegable que el seu comportament accelera el procés. És un canvi de paradigma que ens porta d'un món multilateral a un món multipolar en què les regles es discuteixen i s'afluixen, i es debiliten els organismes encarregats de resoldre els problemes. No és que abans l'ONU ho pogués solucionar tot, com mostren les tragèdies de Ruanda o de Iugoslàvia, però és que anem a un escenari on la mateixa funció i la mateixa estructura de l'organització són posades en solfa per països que no van participar en la seva creació. Occident ja no domina el món com fa cinquanta anys i aquest és un altre canvi molt important en un context de mudances accelerades que fa que no sigui fàcil discernir cap on ens encaminem. I la ignorància provoca por i incertesa que ens acompanyaran almenys fins que el nou model geopolític s'assenti i els seus principals actors (Estats Units, Xina i Rússia) se sentin còmodes en els seus nous papers. El que opinem els altres tindrà molta menys importància mentre patim pulsions nacionalistes i populistes (des del Brexit a Catalunya passant per Podem, Vox i Le Pen) l'última arrel de les quals està en aquest desassossec que produeix la por d'anar cap al que desconeixem.

La democràcia representativa ha estat la fórmula d'èxit des de la derrota dels feixismes i del comunisme, però ¿serà el sistema que millor s'adapti a un context dominat per les revolucions tecnològica, demogràfica i de la informació? No està clar, igual que no ho està el destí dels humans quan perdem la utilitat que hem tingut històricament com a treballadors o soldats i siguem substituïts per robots incansables, cosa que pot no estar lluny de succeir. Ens encaminem a societats més igualitàries, com hem pretès durant els últims anys (amb força èxit si comparem amb segles pretèrits malgrat les punyents desigualtats encara existents) o, per contra, l'accés a la tecnologia i a la biotecnologia quedarà restringit per als més rics i s'eixamplaran les bretxes econòmiques i socials entre països i entre ciutadans? Serà la democràcia el sistema polític del futur o seran els models autoritaris els que s'imposin? La Xina ha optat per aquesta via sense cap complex i els autoritarismes creixen des de Turquia a Polònia i Hongria passant pel Brasil i Filipines, que adopten instruments de la democràcia com les eleccions per fer-los més acceptables. I tampoc és clar que l'estat-nació que ens van llegar Bodin i Westfàlia sigui el més adequat per enfrontar amb les seves respostes locals problemes globals com el canvi climàtic, les migracions o el terrorisme. Massa incògnites per a les nostres ànsies de certeses sobre les quals assentar les nostres vides.

El futur no està escrit i la seva capacitat per sorprendre'ns es confirmarà de nou el 2019 però d'entrada jo crec que caldria prestar atenció especial a qüestions com el canvi climàtic, l'amenaça d'una nova recessió econòmica i la tensió nuclear entre els EUA i Rússia (Tractat INF) o la tensió comercial entre els EUA i la Xina, que disten d'estar resoltes. El principal problema europeu és el Brexit i Catalunya, el dels catalans i el d'Espanya. I després no cal perdre de vista altres conflictes ja existents i que es poden desbocar, com el de Veneçuela, on no es pot descartar un esclat social, o el de Corea del Nord, on res sembla haver canviat després de la foto entre Kim i Trump. A l'Orient Mitjà la situació seguirà sent explosiva a Síria (després de la retirada nord-americana, l'Iran amenaçarà Israel mentre Ankara tindrà mà lliure amb els kurds), al Iemen per la fam i les matances que origina la intervenció de l'Aràbia Saudita, o a l'Iran, una vegada que la població senti el ple efecte de les sancions que Trump li ha reimposat després de denunciar unilateralment l'Acord Nuclear subscrit per Obama. A Ucraïna, Putin està accentuant la seva il·legal annexió de Crimea amb la pretensió de controlar l'estret de Kertx que uneix les aigües internacionals de la mar d'Azov amb el mar Negre, aïllant ports ucraïnesos tan importants com el de Mariupol. L'ambicionarà també Rússia, la intromissió de la qual a Donbas és una altra evidència?

Al continent africà no li manquen tampoc problemes, des del Sudan del Sud, on hi ha hagut 400.000 morts (gairebé ignorats pels nostres mitjans de comunicació) durant els últims cinc anys i on la treva entre el president Kiir i el líder rebel Machar és molt feble; Camerun, on la minoria de parla anglesa vol separar-se creant la que s'autodenominava República d'Ambazonia i amenaçant amb una guerra civil; fins arribar al gegant de Nigèria, que celebrarà eleccions presidencials al febrer on, si segueix la pauta d'anteriors comicis, no faltarà la violència. Sense oblidar la corrupció endèmica a la República Sud-africana o els brots nacionalistes de grans països com els Estats Units, la Xina, Rússia, Turquia, Mèxic o Brasil. Qualsevol d'aquests problemes es pot desbordar per errors de càlcul que els humans hem comès al llarg de la Història.

Els moments de canvi són sempre interessants però no solen ser còmodes, i moltes vegades són convulsos davant la resistència dels perjudicats. I a nosaltres ens toca viure'n un amb totes les seves incerteses.