Ho sento, em sap greu, no tornarà a passar». Aquesta és una fórmula que, si bé pot sonar una mica borbònica al principi, és tan necessària com escassa de sentir en els temps que corren. Si ens hi fixem bé, mai ens falten motius per emprenyar-nos amb tot el que succeeix al nostre voltant, per ofendre'ns del que sigui, per molt estúpid o pueril que el motiu pugui arribar a ser. Contràriament, però, ens costa déu i ajuda adonar-nos de quan hem ficat la pota fins al fons i, encara més, retirar-la per deixar d'emmerdar la troca i demanar les excuses pertinents. El perdó, el fet de demanar-lo, ha degenerat, en el millor dels casos, en la tornada d'una cançó sense sentiment, rància i mal compassada; és a dir, en una cançó de reggaeton. En la mateixa línia de conducta, s'ha arribat al punt en què perdonar resulta ser més fals que un màster de la universitat Rey Juan Carlos o el cul de la Kardashian. I el pitjor de tot és que no ens importa massa. Tristament, hem estat engolits per un tsunami d'emocions i conductes de basar xinès.

De què serveix demanar perdó si no sentim que hem fet res mal fet i ho fem tan sols per quedar bé? O, encara més greu, de què serveix perdonar si després actuem amb condescendència i falsa moral vers l'altre? Per què concedim el perdó si no només no estem preparats per fer-ho o no ens dona la gana, sinó que, a més, en la majoria de casos, afegim el suposat ofensor a la llista negra del «no pateixis que me la guardo»? De fet, si el perdó no es demana amb penediment, difícilment se'ns concedeix l'exoneració de la pena, sigui quina sigui, i tot el que vingui a continuació no serà altra cosa que un esperpèntic intercanvi pugilístic de desconfiances i retrets. Més enllà de dogmes religiosos o filosòfics de butxaca, el perdó és de les poques coses que tenim per intentar conservar uns nivells mínims de dignitat. El que passa és que per exercir-lo com cal, sense descomptes ni dreceres, s'ha de posar també en pràctica, a tota màquina, l'empatia i la generositat, unes qualitats sine qua non cada vegada més difícils d'assolir. La dictadura del jo i el superjò, l'autoritarisme personal, l'egolatria, imperen arreu, sobretot al preeminent i sorollós món virtual que ens emmanilla a les nostres pròpies misèries. Hi ha qui pensa, fins i tot, que demanar perdó o perdonar és un símptoma de debilitat, i així es fa molt difícil reconèixer un error o oblidar-lo. I a la llarga, no ens enganyem, expressar les nostres emocions i confiar en els altres. La història de les nostres vides.

Tot i intentar radiografiar aquí aquesta aparent incapacitat socialitzadora que ens enfronta i ens allunya cada vegada més a tots, admeto que la columna m'ha quedat avui un pèl massa Paulo Coelho, massa homilia de mossèn. No era la meva intenció, i més quan jo el que pretenia realment era parlar de l'estrena de Bertín Osborne com a youtuber. Ho sento. Espero que em pugueu perdonar. I a ell més.