13 de gener de 2019
13.01.2019

ALGUNS DOGMES D'ANTICS BOTIGUERS

13.01.2019 | 06:00

Antigament es deia que Girona era una ciutat de botiguers. La dita era més o menys exacta, però la realitat ho confirmava en gran part. No tots eren de la mateixa categoria. No es podia comparar els de sota les voltes de la Rambla amb els de la mateixa Rambla que eren arran de l'Onyar. Ni amb els dels carrers de segona o tercera categoria. Amb el pas del temps les coses van canviant i, actualment, deambulant pels nostres carrers, podríem comprovar com la nostra ciutat ja no es pot considerar només com de botiguers. Més aviat podríem dir que s'ha convertit en un monumental menjador, atès per un batalló de cambrers. Una vorera que tingui més de dos pams d'amplada ja serveix per posar-hi unes taules de bars o restaurants. I en l'espai lliure s'hi mouen serpentejant els diligents cambrers i els encongits vianants.
Aquells antics, modestos i laboriosos botiguers gironins es movien respectant uns principis que podien ser considerats com a dogmes inalterables. I quan es pretenia fer algun canvi en aquelles històriques normes no escrites, semblava que el món s'havia d'enfonsar. Una de les coses intocables era l'obertura dels establiments els matins dels diumenges i dies festius. Com també obrir tot el dia quan una festa s'esqueia en dissabte, dia de mercat. O els dies festius dintre les Fires de Sant Narcís. Tant el dia de Sant Narcís com el de Tots Sants, com el diumenge d'aquella setmana, les botigues havien d'estar obertes matí i tarda. El dia de Sant Narcís hi havia dues botigues que tancaven, ja que els seus titulars no volien faltar al pontifical que se celebra al temple de Sant Feliu. Eren la sastreria Amich, de la pujada del pont de Pedra, i la llibreria Geli de l'Argenteria. Ja hi havia qui demanava que es respectés el descans dominical, que les festes eren per gaudir-ne, però no hi havia res a fer. El costum era el costum. Que tancar l'establiment aquells dies seria ruïnós. Quina millor manera de gaudir de la festa hi havia que veure com el calaix s'anava omplint? I ben mirat potser tenien una mica de raó. Hi havia petits comerços que durant la setmana feien ben poc negoci. En canvi el dissabte i el matí del diumenge, com també els dies de Fires, treballaven més; era quan cobrien les depeses per a tota la setmana, quan la concurrència de clients era més intensa. Els dies feiners la gent estava més ocupada i no li quedava temps per anar de botigues. Els que més es queixaven eren els dependents. Però encara eren bastant minoritaris per fer valer els seus interessos. Les coses canviaren a partir del juliol del trenta-sis. Precisament quan s'esborraren del calendari totes les festes religioses, inclòs el Nadal, s'obligà a tancar les botigues tots els diumenges de l'any. Acabada la guerra tornaren a obrir els dies festius els barbers i els venedors de queviures. Però ja no el comerç, en general. Però sí els dies festius dintre les Fires de Sant Narcís. A mesura que els dependents anaren sent més nombrosos i tingueren més pes específic les coses anaren canviant. I ara els dies festius tot el comerç tanca, fins i tot els barbers i els venedors de comestibles. Uns dies concrets a l'any, poden obrir els comerços. Però uns obren i altres no. També hi ha unes excepcions d'uns pocs i petits establiments que ningú sap a quin calendari s'atenen ni de quina autoritat depenen i aquests obren tots el dies festius i en uns horaris molt amples.
Encara hi havia alguns petits comerciants que a més d'obrir el matí dels dies festius, dedicaven una part de la tarda a treballar a porta tancada, posant ordre, arreglant els nous estocs, passant comptes o organitzant l'aparador.
Al captard del diumenge era quan els aparadors tenien el seu més gran protagonisme. Hi havia persones que no freqüentaven cap espectacle, i a entrada de fosc sortien a donar una volta pels carrers i s'entretenien a mirar aparadors. Altres que, sortint del cinema, del teatre o del ball, s'aturaven a contemplar el que s'exposava en els aparadors que trobaven en el seu trajecte. Els botiguers tenien ben après aquest costum i sabien molt bé que l'aparador o els aparadors del corresponent establiment havien d'estar ben visibles i atractius en aquelles hores dominicals. Si havent dinat sortien de casa per anar a passeig o a algun espectacle i sabien que seria fosc abans de retornar a casa, ja procuraven deixar encesos els llums dels aparadors. Però si eren més estalviadors, eren temps en què les despeses es calculaven mil·limètricament, consideraven que deixant el llum encès gastarien massa, i procuraven ser a casa amb el temps suficient per encendre el llum en el moment de fer-se fosc. Quan ja fou assequible muntar un aparell per cronometrar l'encesa dels llums ja no hagueren de fer tants equilibris i pogueren ser més lliures les tardes del diumenge. Un comerciant que tenia el seu establiment sota les voltes de la Rambla tenia, com tots els del seu ram, un especial interès en tenir ben visibles i il·luminats els aparadors. Però el del bar que hi havia al mateix costat no tenia cap mirament a posar taules i cadires davant l'establiment veí, de tal manera que els que passejaven o que passaven no podien apropar-se per contemplar els aparadors. Aquell problema d'interessos comercials enterbolí les bones relacions d'aquells veïns que sempre havien estat ben relacionats.
L'obertura dels comerços els dies festius creava un problema de consciència en els comerciants que eren catòlics practicants, en un temps que no s'havien establert encara les misses vespertines. Però no era pas impossible trobar la solució. Les botigues obrien a les vuit del matí. Però les misses es començaven a celebrar a les sis en molts temples, i en alguns fins i tot més aviat. El botiguer que els dies feiners es llevava a les set per començar el treball a les vuit, el diumenge s'havia de llevar a les sis per assistir a la missa de set. Un comerciant que tenia el seu petit establiment en un carreró proper a l'església dels Dolors, en la qual se celebrava una missa a les onze, tancava mitja hora la botiga i sense despullar-se de la bata de color gris que usava per al treball, per no perdre temps, anava a complir amb el precepte dominical. Una senyora que des del balcó de casa seva el veia passar comentava, mig escandalitzada, el poc respecte que tenia aquell ciutadà assistint a missa, un dia de festa, vestit amb la bata de treball. Aquella senyora considerava que per anar a missa el diumenge s'havia d'anar mudat, encara que no es respectés el descans dominical.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook