El dia 21 comença el Fòrum de Davos dedicat a la quarta revolució industrial (4IR). Els temes del fòrum donaran voltes a la transformació que està patint l'economia mundial i intentarà donar vies de solució per resoldre els canvis que es produiran.
A partir dels anys 90 del segle passat l'economia mundial va començar una etapa de globalització que va portar a un transvasament de recursos dels països desenvolupats a altres no desenvolupats. El país més afavorit va ser la Xina que va començar un període de creixement de la seva economia amb xifres superiors al 10%. Durant molts anys ha crescut per sobre del 6%, límit inferior que sembla haver-se trencat en aquest moment. Durant 20 anys, Xina ha estat motor de l'economia mundial alhora que ha estat la culpable de múltiples desequilibris en el món occidental. Així, la crisi de les subprime del 2009 va ser deguda a una derivació de l'economia a la recerca d'activitats immobiliàries a recés de la competència mundial, i les crisis de les finances públiques dels països occidentals es van deure al fet que es van haver de fer càrrec de multitud de llocs de treball perduts i de menors ingressos deguts a salaris més baixos que competien amb la mà d'obra oriental. Una part d'aquesta crisi de competitivitat occidental es va resoldre automatitzant més i més feines, recurs que alhora va provocar més dificultats per generar llocs de treball.
Aquest joc de transferència mundial cap a Xina s'ha acabat quan hi ha hagut algú que ha dit prou. Ha estat Donald Trump, amb les seves més que qüestionables formes, qui ha dit que ja n'hi havia prou d'anar engreixant a Xina. La seva acció contra la importació de Xina i d'altres àrees del món ha forçat a fer nous pactes entre països i ha portat una frenada notable de l'economia mundial. Avui Alemanya, màxima exportadora d'Europa, està creixent en negatiu i la Xina té creixements anormalment baixos que es desconeixen a hores d'ara per la opacitat de les seves dades, però el mercat de matèries primeres que es destina allà ha caigut més d'un 15%, indicador que mostra que les coses van molt malament. En definitiva, estem entrant en un període de baix creixement, que pot ser una altra recessió i els governs farien bé de prendre'n nota.
La quarta revolució industrial ve de la mà de canvis tecnològics sense precedents en camps com la salut, el transport, la comunicació, la producció, la distribució i l'energia, que seran completament transformats. La gestió d'aquest canvi demana un nou model d'educació amb nous programes per les noves professions canviants que venen.
A mesura que es va fent una aproximació a la nova economia, cal recordar que no és un joc de suma zero (com pretén Trump). No és qüestió de lliure comerç o proteccionisme, de tecnologia o llocs de treball, d'immigració o protecció ciutadana, de creixement o igualtat. Totes elles són dicotomies falses que cal evitar desenvolupant polítiques que afavoreixin l'«i» enlloc de l'«o», que permetin que tots els interessos es persegueixin en paral·lel.
El món i la ciutadania viu en un gran desconcert en constatar que les coses no van prou bé i a aixecar el cap i no veure cap solució al davant. Vivim immersos en una boira permanent i això explica el naixement de múltiples partits diferents amb caire populista que intenten resoldre sovint amb demagògia els problemes dels ciutadans. El moment actual demana, de forma urgent, un gran pacte global per posar ordre als intercanvis de monedes, tal com es va fer durant el 1945 amb el pacte de Bretton Woods. Aquell pacte va suposar el període més gran de creixement de l'economia mundial durant 30 anys, fins el 1975. Van ser els trenta gloriosos dels que sempre es parla en la història de l'economia. Ara necessitem establir novament noves regles del joc possiblement amb una nova moneda virtual mundial, indexada a una cistella de monedes o definitivament en una criptomoneda mundial.
Entre els reptes que caldrà resoldre hi ha les relacions entre els gegants tecnològics i els poders públics, aconseguir que paguin un volum d'impostos raonable i evitar que desmuntin el teixit de pimes, així com potenciar la màxima transparència dels mercats sense caure en monopolis encoberts (per exemple Amazon).
El món que ve és el de la creativitat, el de la innovació, el de ser el primer en alguna cosa, el de la distribució a domicili... però també el de la menor generació de CO2. Ambdues direccions semblen contràries, car no es poden augmentar els desplaçaments si volem reduir les emissions.
Per exemple, tothom dona per fet que substituirem els cotxes de gasolina per cotxes elèctrics i ja haurem fet la transició. El camí no va per aquí: caldrà canviar les formes de consum, fent menys ús de tot. Em deia una persona que la seva generació de CO2 del cotxe en un any equivalia a la d'un viatge a Bangkok. Té raó. El que no podrà fer és anar a Bangkok. Un altre em posava l'exemple d'un embús a Alemanya de 28.000 cotxes durant 4 hores dels quals 25 van esgotar la gasolina. Em deia, què passarà amb el cotxe elèctric? Senzill: no hi hauria 28.000 cotxes en un mateix lloc.
El món es troba davant un gran canvi. Podem seguir amb els conflictes en augment sense resoldre els problemes, immersos en una crisi permanent, o podem continuar sense fer res i entrar en el caos. Em temo que anem cap aquí: l'home no anticipa perquè no és intel·ligent, actua quan té la catàstrofe a sobre.
