13 de gener de 2019
13.01.2019

«El nus la flor»

13.01.2019 | 06:00

Vet aquí el títol insòlit del darrer llibre del poeta Enric Casasses, un dels nostres autors més interessants i singulars. En aquest volum ple de màgia, de vida i de tendresa, Casasses hi aplega, en les seves pròpies paraules: «versos, proses, aforismes, assagets, acudits, frases i fins i tot alguna petita narració». I cal afegir-hi tot d'il·lustracions que hi incorpora, començant per la coberta. Als mots inicials Casasses hi anota: «El llibre es pot llegir com una història d'amor però és una investigació del funcionament del cervell humà i de l'ànima», certament una investigació no pas concebuda com un exercici acadèmic asèptic, sinó com una fascinant aventura literària. Un aspecte rellevant en la bellesa i la qualitat del volum té a veure amb les mans que han tingut la responsabilitat de publicar-lo, Edicions Poncianes, és a dir, la sensibilitat i la cura exquisides de Jordi Carulla-Ruiz i d'Alba Vinyes. Però el text és per ell mateix una veritable meravella, generós de moments fulgurants, que ens corprenen per la intensitat de ser i de veritat que hi reconeixem. Hi trobem pensaments profunds: «El buit i l'inanimat són conceptes relatius; les coses i la vida, no». S'hi fa present, a més, una mirada crítica sobre el món actual: «Babel, sí, però al revés del que m'havien dit a estudi, el gratacels encalça-estels l'alça l'imperi que ens vol imposar una sola llengua. Però s'acaba enfonsant i continuem l'aventura humana de la diversitat de ser uns uns, i uns altres, uns altres, i així successivament, i tots valem igual, valem un, i els individus igual, cadascun és un i val un, igual. És la fórmula. És l'única que dóna exacte». Però no és pas, ben al contrari, un llibre fred, estrictament reflexiu. Arreu hi ha la calidesa de la mirada del poeta. Posem per cas quan escriu: «les coses –les tenebres i les clarors, les ones i les partícules, planetets i planetassos, grans fornals dels sols, grans freds dels espais– ballen un ball immens que fa que en un puntetonet concret d'aquesta gran maquinària una carxofa floreixi». Ho percebem encara més quan hi ressona la veu de la memòria, com al text «Jo és l'esperit de Maragall», amb una evocació de la seva família que respira afecte autèntic sense ensucraments. O quan Casasses celebra l'amor: «He tirat el ferro en el teu port/ i ja està/ i després hem dit poc és qüestió/ de quedar-se aturats/ i tots dos/ –barca i port–/ hem salpat, mar enllà». Enric Casasses és un dels nostres escriptors amb un sentit de la llengua més fi, més consistent, menys artificiós. Hi és notòria la familiaritat amb la millor tradició, amb el parer dels grans filòlegs, amb la llengua espontània d'arrels fortes i vives. Llegir Casasses és sentir a prop Joan Salvat-Papasseit, J. V. Foix, Joan Maragall,... Però Casasses no imita ningú, se'n nodreix amb criteri i en resulta una literatura amb un ritme intern lluminós, un anhel de joc amb el mot que ens atreu i una ironia i un inconformisme que bevem com un glop d'aigua fresca en temps d'incerteses.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook