13 de gener de 2019
13.01.2019

INSCRIPCIÓ | JORNADA ESPORT I SALUT

Privatitzacions, desamortització i lladronici

13.01.2019 | 06:00

Es va acabar el 2018 amb la sentència del Tribunal de Comptes condemnant l'exalcaldessa de Madrid Ana Botella i el seu equip de govern per vendre a baix preu habitatges municipals a un fons voltor. És una gota de justícia en un oceà d'aigua beneïda per les polítiques neoliberals en què el públic se subordina al privat i en les quals en no poques ocasions el mercat està trufat.
Això recorda les polítiques de desamortització del segle XIX. Totes tenien un triple objectiu: acabar amb el sistema de propietat de l'Antic Règim, fer caixa per pagar el deute públic i sufragar els pressupostos i, finalment, crear nous propietaris agraris. Els béns improductius que es desamortitzaven estaven formats per propietats de l'Església, però també per béns comunals. Les dues primeres metes es van complir en gran part, però l'última no, perquè el cànon a pagar en subhasta per les quotes de béns només estava a l'abast dels més poderosos, que van veure així incrementar a bon preu el seu patrimoni. Tot i que la desamortització més coneguda és la de Mendizábal, la més àmplia i la que va afectar més els béns comunals va ser la de Madoz. El resultat socialment va ser nefast, perquè va empobrir els pobles, privant-los d'una font important per a la seva subsistència a costa d'engrossir les arques de l'Estat i dels ja propietaris.
Als anys vuitanta del passat segle va començar una desamortització d'empreses públiques que en gran part era necessària, atès l'intervencionisme econòmic de l'economia franquista. Però una cosa era desfer-se del llast i una altra vendre empreses rendibles i amb activitat de servei públic. Va començar Felipe González amb afany recaptador i el va seguir Aznar, que va accelerar el procés en nom del neoliberalisme i de l'Estat mínim. Així van anar caient amb dubtós preu Telefónica, Endesa, Tabacalera, Repsol, Gas Natural, Argentaria, Iberia, que de monopoli públic van passar a ser oligopoli privat. També es van convertir en les portes giratòries d'accés als seus consells d'administració dels ex-alts càrrecs dels grans partits. La gratitud abans de res.
La desamortització no va concloure amb Aznar. Rajoy la va reprendre amb el poc que quedava. Va privatitzar parcialment Aena per sota del seu cost, i en marxa va deixar les de Renfe, Loteria Nacional i Apostes de l'Estat i Paradors Nacionals.
En l'àmbit municipal la política desamortitzadora es va portar a l'extrem. Amb l'argument que els ajuntaments no saben administrar i que la indolència és consubstancial amb el funcionariat, es van privatitzar serveis públics essencials. Als estatals de la llum, el gas i el telèfon es van unir l'aigua, la neteja pública, el transport urbà i fins i tot la policia i la recaptació de taxes i tributs. També les infraestructures, com el parc d'habitatges socials objecte d'aquella sentència del Tribunal de Comptes.
Pot ser que els serveis estiguin més ben gestionats, tot i que el resultat és molt desigual, però el que és cert és que la seva privatització ha estat una important font de corrupció i de malversació de béns públics, els serveis són molt més cars, els drets dels usuaris estan infraprotegits i els treballadors d'aquests serveis pateixen condicions de precarietat laboral.
El problema d'aquestes desamortitzacions no és només el dany econòmic causat a les arques públiques, sinó també al sistema democràtic, perquè la representació ja no es veu a ulls dels ciutadans com un servei públic, sinó com una via d'accés al repartiment del que és públic.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook