Amb una rapidesa inesperada (tan sols 24 hores abans de l'acord semblava que les negociacions s'encallaven), les tres forces de la dreta representades a Andalusia arribaven a un pacte perquè Juan Manuel Moreno (PP) es convertís en president andalús, posant punt final a 36 anys de governs socialistes a la comunitat més poblada d'Espanya.
L'acord té transcendència, més enllà d'Andalusia: suposa el primer intent de govern de les tres formacions que es disputen l'espai del centre a l'extrema dreta. El seu funcionament influirà en les negociacions que s'entaulin al maig en 13 autonomies i més de 8.000 ajuntaments espanyols per conformar majories semblants, antagonistes de la que ara hi ha al Congrés (una fràgil entesa del PSOE amb Podem i formacions nacionalistes i independentistes).
Molts analistes interessats (especialment, a Madrid) han volgut ressaltar que el govern andalús és només de PP i Ciutadans, i que aquests últims no s'han assegut a negociar amb Vox que, aparentment, ha donat els seus vots per investir Moreno sense aconseguir grans concessions.
Però les coses no són exactament així: la formació de Santiago Abascal necessitava no ser percebuda com un obstacle per aconseguir un canvi d'Executiu a Andalusia, si vol seguir creixent en el conjunt d'Espanya. I el seu paper pot ser semblant al de l'extrema esquerra a Catalunya, la CUP, ja que cada votació important a Andalusia (començant pels pressupostos) haurà de passar per Vox, situant-lo en una posició guanyadora: si s'aproven els seus postulats, els votants veuran que és gràcies a ells; si no, serà culpa de la «dreta covarda» de PP i Cs. L'espectacle acaba de començar.
