14 de gener de 2019
14.01.2019

INSCRIPCIÓ | JORNADA ESPORT I SALUT

ESPANYA, DE MAL BORRÀS

14.01.2019 | 06:00

El maig del 1968, bona part de la meva generació, el va viure fora d'Espanya. Servidor ho va fer a Itàlia. En tornar de París o de Roma, Espanya ens semblava més sòrdida que mai; ens feia una mica de vergonya. De via estreta, com el carrilet que unia Olot-Girona i que passaria a millor vida. El franquisme i la seva incultura militant ni s'adonava que era una mena de pària internacional.
Vaig ser dels que va qüestionar el relat optimista oficial de la transició política. Fa més de cinc anys que vaig publicar Xirinacs i l'estafa de la transició. Ara crec que Espanya va mirar d'obtenir una democràcia homologable a Europa gràcies als joves de les famílies de sempre, que havien viatjat, après idiomes i eren conscients de la tragèdia. No es podien enrocar enmig del búnquer i el nacionalcatolicisme, si no volien perdre la seva posició com a beneficiaris del franquisme. Per seguir prosperant calia obrir-se, superar el passat, i per fer-ho, calia reconèixer els problemes, afrontar els reptes estructurals i territorials del país, projectar una imatge democràtica. D'aquí als pactes explícits i implícits. Suárez passà de la Falange a la democràcia. El Papa Pau VI hi jugà les seves cartes: els qui volien una Església sota el mantell de Guerra Campos es van trobar amb Jubany i Tarancón (que, recordem-ho, el búnquer volia al «paredón»). Un cop aconseguit el lloc privilegiat, van afluixar amb els objectius proposats. La dinàmica que els portà als pactes de Toledo aviat es debilità. Suárez dimití perquè no volia que la democràcia espanyola durés un breu període. Però el rei ja la tenia armada amb l'ídem i arribà el 23-F. Recordem-ho: el dia 24, el rei es reuní amb tots els partits polítics, menys els bascos i catalans. Ítem més: Felipe Gonzàlez, que a Suresnes havia admès el dret d'autodeterminació dels pobles d'Espanya, s'avingué a la Llei d'Harmonització del Procés Autonòmic, que el Tribunal Constitucional tombà. (Avui, creuen que ho faria?).
Calia donar la impressió que les coses canviaven perquè res no canviés. Hi va haver un pacte tàcit: el deep state, les estructures profundes de l'Estat, els poders més irredempts del franquisme (judicatura, exèrcit, consells d'administració de l'Ibex, jerarquia eclesial, casernes...) s'instal·larien a les catacumbes, si se'ls deixava tranquils (no hi va haver cap petició de responsabilitats ni a les comissaries policials!) i deixarien els afers públics a la cara més amable i aperturista de l'Estat. La incorporació d'Espanya a la modernitat fou una pura aparença! El búnquer seguia viu, a l'ombra: impunitat judicial i policial (amnistia per a jutges i policies), guerra bruta contra ETA (més de 700 morts per causes polítiques entre 1975 i 1982), ultradreta campant a pler...
A la vista de tothom hi hagué certa sofisticació cultural, un salt en educació, una apertura econòmica i social... L'entrada al Mercat Comú a mitjans dels 80 i les Olimpíades de Barcelona i la Fira de Sevilla el 92 representaren l'àpex d'aquest optimisme.
El problema és que no s'havia fet res (o a última hora i de mala manera) en pro de la cultura democràtica, les desigualtats socials i la plurinacionalitat i pluriculturalitat de l'Estat, i aquella capa de pintura de democràcia dels nois de famílies privilegiades ja els era suficient per seguir maneflejant privilegis i el pacte tàcit entre l'epidermis democràtica i el deep state començà a fer aigües amb l'arribada al poder d'Aznar el 1996 i, sobretot, amb la majoria absoluta del 2000. Va arribar la política neoimperial (la foto de les Açores), la desmemòria històrica, la criminalització de l'esquerra, la corrupció generalitzada (Gürtel et alia), les devolucions en calent de migrants africans, les discutibles sentències com les de la «Manada», la política de clavegueres... (Pel comissari Villarejo hi han passat tota mena d'afers, de Baltasar Garzón a Javier de la Rosa, de Corinna i el rei a Rodrigo Rato, Narcís Serra, els Pujol, la trama de corrupció de Guinea, l'àtic d'Ignacio Gonzàlez i la seva dona, López Madrid –gendre de Villar Mir–, implicat Lezo, Bankia i Púnica, el «pequeño» Nicolàs, Bárcenas, Cifuentres, Granados i fins i tot ha esquitxat amb el cas Púnica la tórtora blanca d'Esperanza Aguirre...) I, per damunt de tot, arribà l'enemic interior, Catalunya. Amb la premsa madrilenya fent de turiferari a Rajoy, Rivera i Abascal de Vox i pintant Catalunya com si fos el Líban.
Europa no parava gaire atenció. Les tonyines de l'1-O-17 ho van canviar tot. L'abusiva suspensió de l'autonomia catalana i els manifestos d'Amnistia Internacional (segons la qual Espanya viola els Drets humans com fa Turquia o Aràbia Saudí), alertà la justícia europea dels abusos de l'Audiència Nacional i del Suprem. Reacció? Bena als ulls, altivesa de l'hidalgo castellà ressentit, orgull patri i repressió indiscriminada als catalans, «¡A por ellos!», amb recolzament del rei. On portarà l'apologia de l'odi a la nació que manté Espanya si els tribunals no sancionen l'esperada condemna als presos polítics independentistes?
Espanya cada dia és menys independent. La UE li ha tallat sobirania per dalt i diversos territoris, començant per Catalunya (i seguint per Eukal Herria, País Valencià, Galícia, Balears...) li estan tallant per baix perquè se n'han desconnectat. Felip VI no se sabia avenir que els graduats de millor nota el plantessin en la recepció dels passats premis Princesa d'Astúries dient-li que no es mereixia «ni acatament ni respecte». «Les oligarquies, la monarquia i el patronat de la Fundació Princesa d'Astúries pensen que els nostres somnis consisteixen a entrar a l'Hotel Reconquista, al teatre Campoamor i a esdevenir un d'ells. [...] El nostre somni i el nostre objectiu és treure'ls d'allí i recuperar els espais públics a fi que realment siguin del poble i no dels que l'estan destruint». El Real Institut Elcano (estatal!) publicava el novembre que un 49% de països europeus trobaven el govern espanyol massa autoritari i el 53% poc dialogant amb Catalunya. El consell de ministres a Barcelona del passat dia 21 va ser un bluf.
Espanya, va de mal borràs (= «la part més basta de l'estopa de cànem sense netejar») tradueix l'expressió castellana «estar de capa caída», és a dir, sofrir decadència en béns, fortuna o salut, o bé, rapapiejar, que té l'origen en els toreros que arrosseguen la capa perquè la lídia els surt malament. Doncs, això.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook