Un dels senyals inequívocs que no hi ha res perdut per als que somiem amb la República Catalana és el nerviosisme, sovint histèric, amb el qual la gran majoria dels espanyols reaccionen cada vegada que senten o llegeixen una paraula que comença per les lletres CAT. Tant la ciutadania, com les institucions, els polítics i sobretot els mitjans de comunicació la «vessen» gairebé sempre quan han de tractar «temes» relacionats amb el «seu» territori díscol del nord-est. Ni tan sols han entès encara per què la gran majoria de catalans exigeixen, exigim, un referèndum d'autodeterminació, ni que no som un poble d'idiotes que segueix, encegat, cap líder com si fos el «flautista de l'Onyar», ni que els que realment tenim ganes d'ésser catalans, tot renunciant a ésser espanyols, fa dies que hem superat el llindar del 50%.

Però també és cert que molts dels que voldríem canviar de passaport tan aviat com sigui possible estem un xic cansats d'esperar. Aquesta dilació en el temps, naturalment forma part de l'estratègia estatal per acoquinar-nos, perquè ens dona molt temps per pensar a assolir les fites per vies diferents a les empreses pels actuals responsables de guiar-nos. Això provoca tensions i fins i tot divisions internes i així estem: Junts per Catalunya enfrontada amb ERC, el que queda del PDeCAT desconfiant dels dirigents exiliats a Waterloo, incapacitat per convèncer els comuns a pujar al «nostre» tren, constants tensions amb la CUP, etc. I més encara: fins i tot els que no tenim cap més responsabilitat (que és molt gran!) que demostrar, sempre que podem, la nostra determinació per aconseguir el que ens hem proposat, de vegades ens perdem en discussions inútils sobre quin camí s'ha de seguir, perquè lamentablement, ningú ha escrit encara el llibre d'instruccions sobre com fer la revolució més pacífica de la història de la humanitat.

És clar que cometem errors. Tant nosaltres, el poble que impulsa els nostres representants a no defallir, com també aquests mateixos representants, que òbviament no tenen criteris objectius on agafar-se per decidir, per exemple, si finalment han de donar suport als pressupostos espanyols o no. Saben que, facin el que facin, molts independentistes s'emprenyaran i ho consideraran un error, fins i tot una traïció. Però, inclús això forma part de l'estratègia de l'«enemic».

Ara bé, mentre és cert que l'independentisme pateix moments de desencert i/o desorientació, almenys es nodreix de la força de saber que les seves reivindicacions tenen arrels a la justícia democràtica i moral. L'unionisme, en canvi, s'haurà d'afrontar, més d'hora que tard, a totes les seves mancances: a la seva incapacitat per negociar, a la seva injustícia, a la seva poca mà esquerra, a la seva violència, a la seva pretesa sordesa, a la seva antidemocràcia, al seu colonialisme i a tot allò que ha fet que tanta i tanta gent vulguem marxar.