Deia Plató que la ignorància és el pitjor de tots els mals. El filòsof pensava que aquell que coneixia el Bé no podria, sota cap circumstància, fer el mal. Segons la seva visió, els béns resulten tan evidents, prodigiosos i avantatjosos que proveeix el Bé a qui el coneix, de tal manera que seria impossible suposar que un ésser cognitivament sa, en possessió d'aquests béns, triaria el contrari. Ara bé, el Mal està tan estès en formes tan diverses que hom podria titllar el pensador més influent del pensament occidental d'ingenu i quimèric. La «docta ignorància» va ser una expressió encunyada al segle XV pel teòleg alemany Nicolau de Cusa, parafrasejant el «només sé que no sé res» del mestre Sòcrates. La paradoxa era un cant a la humilitat acadèmica, a saber-nos petits davant de l'univers infinit de coneixements del món. Al segle XXI, on les fronteres del coneixement s'han diluït, una bona part dels personatges públics que veiem i sentim constantment han revertit el sentit originari de la docta ignorància. Amants de certeses absolutes, ja formen part de la casta dels «analfabets públics», gent que braveja sense complexos de la seva incultura. Tirant d'una altra etiqueta científica, són persones que pateixen l'anomenat efecte Dunning-Kruger, com menys saben més llestos es creuen. Una síndrome que delata les persones amb menys habilitats, capacitats i coneixements perquè tendeixen a sobreestimar les capacitats i coneixements que realment tenen. Sovint, però, hi ha més mala fe que no pas incultura. El drama és quan aquests individus arriben al poder amb discursos del tot demagògics, és a dir, tergiversats però efectius a l'hora de captar vots pusil·lànimes. Per això quan el poder es gestiona des de la ignorància, resulta un binomi fatídic que pot derivar en tirania o dictadura. Els exemples mediàtics han acabat d'embolicar la troca.
