15 de gener de 2019
15.01.2019

El senyor Quico

15.01.2019 | 00:06

El dia que va néixer un dels fills d' Oriol Pujol, estaven reunits al despatx d' Artur Mas els que eren llavors els seus homes de confiança: Alfons López Tena, Germà Gordó, David Madí i el mateix Oriol. D'aquest grup se'n digué «el pinyol». Eren els anys d'oposició al tripartit. Tot d'una va entrar Quico Homs per sumar-se a la reunió i l'Oriol, en veure'l, li ordenà:

- Quico, que bé que hagis vingut, perquè el meu fill ha nascut aquest matí. Necessito que portis unes flors a l'hospital i miris si tot funciona.

Ara el Quico s'encarrega de convertir en polítics els arguments jurídics de les defenses dels encausats per l'1 d'octubre, que vol dir enredar la troca. Els advocats s'han queixat i han advertit dels perills de l'estratègia, però encara és més poderosa que la raó l'oficina de col·locació de Convergència.

Homs era considerat «un imbècil» pels integrants del pinyol i el feien servir de noi dels encàrrecs. Fins i tot una nul·litat tan manifesta com Oriol Pujol s'atrevia a donar-li ordres. Però quan Mas arribà a president i David Madí es retirà, per deixar que d'altres s'embrutessin amb la política mentre ell n'acumulava els guanys, l'home amb pitjor gust i menys empatia que ha donat la política catalana elegí el pitjor segon possible i fou així que Convergència i el Govern es condemnaren a la incapacitat, al ridícul i al fracàs.

Van ser el Quico i l'exdirector de La Vanguardia, José Antich, els qui convenceren Mas d'avançar les eleccions al 2012, prometent-li que guanyaria els 6 escons que li faltaven per a la majoria absoluta, i en realitat n'acabà perdent 12. Per enveja i complex d'inferioritat desmantellà l'equip de comunicació de David Madí i creà una sinistra i perdedora xarxa d'obedients mediocritats. Seguint els seus consells, Mas s'esllanguí fins que, al final, els nois de la CUP el llançaren «a la paperera de la Història».

Carles Puigdemont, més inestable que Mas, però amb millor gust pel personal, prescindí d'ell, i a la vegada Homs perdé el congrés fundacional del PDeCAT, però Mas forçà les estructures del partit per recol·locar-lo, contra l'expressa voluntat de Marta Pascal i David Bonvehí, que sabien de quin peu calçava: molta retribució a canvi de cap intel·ligència, la vella tàctica pujolista perquè ningú fes ombra a Convergència.

Des d'aleshores, Homs ha fet tots els papers de l'auca: des de pactar la Mesa del Congrés amb el PP pensant que a canvi l'ajudarien amb la condemna per la consulta fake del 9N, fins a intentar transaccions, també amb el PP, a la vella manera d'Unió, per poder administrar la seva vida des d'un coixí més tou.

Però l'única feina que se li coneix al senyor Quico fora de la política és la de venedor de gelats -tal com ell mateix explicà a Nacho de Sanahuja a can Basté, ja fa alguns anys- i per això, ara que intenta fer-se l'advocat, els advocats de veritat tremolen i el volen ben lluny del cas.

Però l'ombra de Mas el malastruc és allargada, impenitent, impenetrable, i ha vingut al món a colgar de desgràcia tot allò que toca: perdé la Generalitat després de 23 anys d'hegemonia convergent, perdé 12 diputats quan creia que en guanyaria 6, buidà de contingut polític el 9N i aconseguí que d'una banda l'insultessin els independentistes i de l'altra el condemnés la justícia espanyola, trencà CiU per apropar-se a Esquerra i la CUP i la CUP li tallà el cap, finiquità l'exitosa Convergència per fundar el perdedor i desnortat PDeCAT, i ara vol estendre la taca negra del seu infortuni als presos del seu partit, i com si no en tinguessin prou amb la Justícia, els ha deixat anar la mort en forma de Quico Homs.

Hi ha una Catalunya que es burla d'ella mateixa, i s'insulta i s'escarneix, com si més que mèrits per aconseguir el futur volgués fer sacrificis per guanyar-se el Cel. Que personatges com el Quico hagin pogut viure de la cosa pública tant de temps, només així s'entén.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook