16 de gener de 2019
16.01.2019

Els nadons del «boom» es jubilen

16.01.2019 | 00:54

Els nens del baby boom, ara a la seixantena, es començaran a jubilar molt aviat en massa, cosa que amenaça amb un altre boom que rebenti la caixa de la Seguretat Social, segons els més aprensius. Coses de ser un país d'extrems, que passa de parir massivament a tenir les més baixes taxes de natalitat d'Europa.

A l'explosió de naixements, com a totes les coses serioses, l'hem batejat a Espanya amb el nom anglès de baby boom. Aquí va arribar amb deu anys de retard, però ho va fer amb força. Entre principis dels seixanta i finals dels setanta va néixer la generació així anomenada, que ara està en vigílies d'enxampar la jubilació. Alguna de les seves lleves aportarà fins a mig milió de nous pensionistes quan li toqui el torn (que, per llavors, igual s'ha retardat ja fins als 70 anys d'edat més o menys).

Temen els malastrucs de plantilla que la jubilació en successives quintes anuals dels baby-boomers sigui un torpede –explosiu– sobre la línia de flotació de les pensions. Tant és així que el Govern de Sánchez planeja mesures addicionals a les adoptades pel de Rajoy i els anteriors per demorar l'accés a la jubilació.

Tot això fa creure a la minoria de joves encara existent que amb prou feines quedarà res a escurar a la caixa quan, en un futur llunyà, els correspongui cobrar alguna cosa per a la vellesa.

Tampoc cal prendre's l'assumpte per la tremenda. Ningú sap com serà el futur, per començar. La naturalesa sent horror al buit i, per tant, no és improbable que la manca de cotitzants autòctons es compensi amb la dels que venen de fora a guanyar-se la vida. Ja està passant en altres països desenvolupats d'Europa i, fins i tot amb el retard reglamentari, se suposa que el mateix succeirà aquí.

Al boom de naixements seguirà, a més, per llei de vida i mort, el de defuncions. Per molt que s'allargui l'existència –i a Espanya s'estira moltíssim–, els pensionistes aniran alleujant, molt a desgrat seu, els comptes de la Seguretat Social a mesura que deixin de cobrar d'aquesta caixa per entrar en una altra de fusta.

Conscients d'això, els governants, que són professionals de mirada a curt termini, no dubten ni tan sols a lamentar que la gent visqui tant, amb el consegüent perjudici per a les arques del país. El ministre d'Economia del Japó, Taro Aso, per exemple, va arribar a l'extrem d'urgir la gent gran nipona que es morissin al més aviat possible en bé de l'Estat.

En realitat, Aso, que calça 78 anys i no predica amb l'exemple, es limitava a assumir les advertències de l'FMI. Aquest alt organisme, dirigit sovint per sàdics, va alertar del «risc» que els estats no puguin afrontar la despesa en pensions si els ciutadans s'entesten a seguir morint més tard del que és aconsellable. No és que advoqués per una matança selectiva, però gairebé.

Encara que només sigui per a consol dels imminents jubilats (i dels que vinguin al darrere), no és sobrer recordar que l'exèrcit de pensionistes ho és també de votants: i aquestes són paraules importants per a qualsevol polític al comandament. Encara que de menor quantia, les pensions seran l'últim que deixi d'abonar qualsevol govern, per moltes teranyines que acumuli el Tresor públic. Potser el nou boom de jubilats que porta el baby boom no serà tan explosiu com sembla, llevat pel risc –aquest sí cert– que els facin pencar fins als vuitanta. Ja se sap que és dolent arribar a vell, però l'alternativa és encara pitjor.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook