A l'Espanya política ha desaparegut l'expressió «escó garantit», un terme degradant que assegurava la perpetuació salarial dels pitjors polítics de la història. La reducció a la meitat de les perspectives electorals de PP i PSOE ha estret els marges econòmics per als professionals del càrrec. Alguns aspirants van migrar preventivament a Ciutadans, i ara han descobert que van fugir massa aviat, perquè el partit de referència és Vox. Altres van romandre massa temps en les files populars, i els produeix certa vergonya desplaçar-se cap a la ultradreta moderada. Vox és el partit somiat per nombrosos càrrecs de PP i Ciutadans, perquè ha simplificat el seu missatge. El treball de l'antic centredreta consistia a dissimular les sospitoses coincidències amb el partit ultraconservador, sovint sota l'excusa d'apaivagar un electorat més mandrós que els seus diputats. Ara resulta que l'original reclama els seus drets a la còpia, plantejant un dilema existencial a candidats que es trobarien més a gust i amb millors perspectives en el si del nouvingut.
El dilema de la política espanyola és com saltar a Vox amb gràcia des del PP, o des de Ciutadans. Per facilitar aquests trànsits sense ruboritzar els seus protagonistes, procedeix decretar un mes de temps mort, com la finestra de fitxatges que acorda el futbol per al seu mercat d'esclaus. Durant aquesta amnistia ideològica, no es retraurà als saltimbanquis la recerca d'un acomodament més feliç entre els casellers ultraconservadors, sense que es pugui descartar que Rivera culmini el seu somni de desembocar a la presidència del PP, alhora que Casado pugui cavalcar els coratjosos corsers de Santiago Abascal. Culminat el ball de disfresses, s'entendrà millor que els mediocres de Vox prosperen perquè costa distingir-los dels seus equivalents de PP i PSOE.
