Girona ha arribat finalment als 100.000 habitants. Feia anys que se'n parlava, però no ha estat fins al padró de 2018 que la xifra s'ha assolit de forma oficial (oficiosament ja feia temps que se superaven, ja que molta gent viu a la ciutat sense empadronar-se). No comparteixo, però, el cofoisme de l'alcaldessa, Marta Madrenas, que considera que així es demostra l'atractiu de la ciutat, ja sigui perquè la gent «hi troba oportunitats o perquè s'hi sent més protegida». I és que, per molt que augmenti el padró, Girona és actualment una ciutat on només uns quants poden permetre's viure -cada cop més joves se'n van als pobles del voltant per la impossibilitat de pagar lloguers i molt menys comprar un pis-, on hi ha més desigultats -les queixes pels talls de llum a Girona Est i per la manca de seguretat a Santa Eugènia o Sant Narcís han proliferat en els darrers temps- i on els veïns del Barri Vell denuncien que està més pensat com a aparador turístic que no pas per viure-hi de veritat. Per no parlar de la mobilitat, un cop constatat que el transport públic segueix essent millorable.
Girona és una ciutat fantàstica, és cert. I plena d'oportunitats. Però arribar a la fita dels 100.000 habitants no ha de ser motiu de celebració, sinó de reflexió. És el moment de repensar la ciutat del futur.
