Mon autre au loin ma mascarade Albert Soler entrevistava ahir una altra ploranera de la Guerra Civil. Una altra! De què serviria dir-ne el nom si no és per engrossar encara més, i tan inútilment, aquesta sòrdida col·lecció de vençuts!

Deia la ploranera que encara no hem superat la Guerra i que moltes fortunes provenen del franquisme.

Les guerres no se superen: es guanyen. I la Guerra Civil va acabar-se aviat farà 80 anys, quan Franco la guanyà. És cert que alguns no l'han superada encara. Però no per un problema de justícia, com insinua la ploranera, sinó per un problema mental dels derrotats, que els ha dut a ser uns perdedors en totes les coses que han fet o intentat i encara pretenen que la Guerra els serveixi d'excusa. Vau perdre la Guerra. Vau perdre la resistència, majoritàriament organitzada al voltant del criminal Partit Comunista, més totalitari que el mateix Règim, i Franco se us va morir al llit després de 40 anys «de pau». Us hauria de caure la cara de vergonya! L'única memòria històrica que aquest país necessita és la que ens permeti recordar com d'inútils vau ser. La Transició us va fer l'immerescut gran regal de considerar-vos demòcrates quan no éreu més que una banda de comunistots que militàveu tots en les esquerres més ridícules i estalinistes. I per a més vergonya, i més escarni, la democràcia no la vau restaurar vosaltres, sinó Franco amb el seu testament, a través del rei Joan Carles, lligat i ben lligat.

És un escàndol que encara us haguem de mocar, ploraneres de la Guerra. Us hauríeu de passar l'eternitat demanant perdó per haver estat tan cínics, tan imbècils, tan ineptes. De veritat que no us fa vergonya? Podeu continuar plorant, però sapigueu que en cada llàgrima hi dueu l'avançada de la propera derrota.

També l'entrevistat deia amb to de denúncia que moltes fortunes actuals provenen del franquisme, com si fos una anomalia o un demèrit. Amb tots els seus defectes, que per descomptat en tingué, el franquisme afavorí la creació empresarial, sobretot a Catalunya, i persones molt valeroses de totes les ideologies es dedicaren a treballar de valent i alçaren els seus imperis. Tingueren un mèrit extraordinari i ells són molt més Catalunya, la identitat i l'essència de Catalunya -fossin d'Esquerra o de Fuerza Nueva- que les subvencionades ploraneres, sempre victimistes, sempre deficitàries, que mai no han donat res a canvi de tant com reclamen, que no se'ls coneix cap talent, ni cap generositat, ni res que no sigui viure dels problemes de Catalunya en lloc de viure per mirar de resoldre'ls, incapaços d'alçar-se com homes lliures, sempre amagats rere un pretext o d'una culpa aliena. Els tarats que encara no han superat la Guerra són els mateixos que no entenen la llibertat, ni el mercat, ni com es crea riquesa, ni que el món no els deu res.

Jo no voldria 40 anys més de franquisme però fer-li una esmena a la totalitat és estúpid. L'amor a la iaia no ens el va ensenyar la República, i que els fills dels obrers poguessin anar a la universitat, tampoc. Amb Franco, Espanya recuperà la tranquil·litat, la prosperitat, la classe mitjana, la família com a eix vertebrador de la societat, els drets dels treballadors -fins i tot excessivament, de manera que la primera feina que tingué Felipe González fou desmantellar el desmesurat Estat del Benestar franquista, per introduir mesures i conceptes no tan proteccionistes i més meritocràtics i liberals.

I per descomptat si liqüéssim el talent, la preparació i la categoria dels ministres de la democràcia, de tots ells, no en faríem un Torcuato, ni un Estapé ni un López Rodó. Ben igualment, de tots els polítics catalans des del 1980 no en faríem un Samaranch, ni de tots els alcaldes de Barcelona -amb l'alta excepció del Pasqual- no en faríem un Porcioles.

Ploreu, ploreu, ploraneres, ploreu captives i desarmades, mentre la Història, la vida, el futur i la llibertat us continuen entrant cada dia, i l'altre, i l'endemà, pletòrics i invencibles, per la Diagonal.