Sempre hi haurà un nen mort per inexplicable infortuni que estimuli al màxim la nostra empatia. Cada cert temps, una jove desapareixerà en estranyes circumstàncies que despertin els nostres temors i la solidaritat dels veïns en les tasques de recerca per barrancs i que posin en marxa la caravana de la rancúnia exigint que les presons siguin punitius podridors.

Cada setmana una dona serà assassinada a mans de la seva parella o exparella perquè aquesta «xacra» (seqüela o senyal d'una malaltia o xacra; vici físic o moral que marca a qui en té), és difícil d'erradicar perquè depèn de diversos factors de la iniciativa íntima d'una sèrie molt limitada d'individus.

Mai faltarà un paorós incendi a París o Munic. En puritat, seria notícia que es produís un plaent incendi o que algú, amb inclinació o sense, rebés una angelical pallissa en lloc de la brutal que són capaços de despatxar uns bèsties en qualsevol cantonada.

Ara que un particular fora de perill pren les imatges amb la càmera del mòbil no hi ha onada de tsunami, tromba de riuada, ni tremolor de terra en qualsevol part del món que no entri en la nostra dieta informativa o alimentària com els microplàstics.

Que vulguem veure-ho té la mateixa arrel antropològica que crea el cercle natural al voltant de la baralla o l'agonia, que es diu circ quan es programa com a espectacle. Però els seus ensenyaments són limitats i els seus efectes, en la mesura que ens retrocedeixen al cercle natural, retrògrads.

Necessitem veure realitats més complexes, portar la càmera a escenaris més foscos on es decideixen i succeeixen coses que ens afecten col·lectivament més, encara que personalment ens commoguin menys.