Qualsevol persona interessada en la història i que hi hagi viatjat, pot sentir una admiració pel Regne Unit. Des de la seva revolució Gloriosa de 1688, la unió d'Anglaterra amb Escòcia el 1706, el seu poder imperial, la seva participació com a garant de les democràcies liberals a la Primera i Segona Guerra Mundial. De Winston Churchill a Margaret Thatcher. De Tony Blair a David Cameron. El Regne Unit, com totes les grans nacions, ha tingut clars i foscos, moments extraordinaris i d'altres dolorosos i tràgics. No tot és blanc o negre. Londres és una de les grans capitals mundials. Envejo el seu cosmopolitisme, llibertat, tradició i ordre. El camp anglès és una meravella. Els seus pobles i el tracte amb la seva gent. Civilització en majúscules. Universitats i investigació. L'escola anglesa és una de les millors del món. Disciplina i uniforme. Fins i tot en el futbol anglès es viu un ambient irrepetible i respectuós. Per això, sempre ens sorprèn el comportament del hooliganisme britànic. El Regne Unit ha estat fonamental per a la construcció europea. Sempre els molestava, francament, l'excés de burocràcia i, comprensible, que els poders europeus -la Comissió i l'elecció del seu president- no fos precisament massa democràtic. Els espantava el poder de l'elit continental. Però, precisament, al fer de Pepito Grillo, els britànics eren la contrabalança perfecta als interessos intervencionistes d'alemanys i francesos. La crisi econòmica i financera iniciada fa deu anys va fer créixer el nombre d'euroescèptics i David Cameron, l'exprimer ministre, es va inventar un referèndum que pensava guanyar a favor del manteniment a la UE. Ja coneixem la resta. Un dels països més creïbles i previsibles del món viu en estat d'excepció econòmica. Ningú sap què passarà amb el Brexit. Terra incògnita. Penso que una Unió Europea sense el Regne Unit sortirà molt perjudicada. Tant de bo es pugui rectificar.