El populisme, és a dir, la simplificació demagògica de la complexitat dels problemes polítics, econòmics i socials, oferint a l'electorat la seva resolució immediata i completa, pot ser de dretes o d'esquerres, etiquetes que, al meu parer, conserven encara la seva vigència i seva consegüent utilitat taxonòmica. Per descomptat, els programes electorals de tots els partits polítics contenen dosis més o menys altes de simplificació. En el cas del populisme, però, la simplificació resulta inherent a la seva impugnació completa del sistema institucional vigent, que s'identifica amb el mal absolut. Novament hi ha aquí, però, graus de més o menys negació sistèmica.

Fins i tot quan s'utilitza com a arma en el combat dialèctic del debat parlamentari, la simplificació és intel·lectual i èticament deshonesta, a més d'antidemocràtica, ja que el respecte que es deu a l'adversari i a la pluralitat de l'opinió pública exigeix desplegar, com a mínim, la seva mateixa capacitat de matisació en l'anàlisi de la realitat. El súmmum de la simplificació s'aconsegueix quan la deshumanització política de l'oponent es tradueix en una desqualificació sumària i omnicomprensiva. Per exemple, quan des de la tribuna o des dels escons d'una assemblea se'l titlla de «feixista», renunciant així a qualsevol intent de diàleg en un fòrum justament establert per a l'intercanvi d'idees i propostes. En ocasions. El que hi ha és allò que el filòsof Leo Strauss denominava com «reductio ad Hitlerum», o sigui, l'abusiva desautorització com a nazi d'una actuació, ideari o argumentació que s'associen fal·laçment a l'experiència històrica del nacionalsocialisme. És clar, ni totes les dretes són feixistes ni totes les esquerres han de despatxar-se com «estalinistes».

Doncs bé: en la nostra percepció política habitual, Podem apareix com un partit populista d'extrema esquerra, contrari al règim politicoconstitucional de 1978. És Vox, en el pol oposat, un partit feixista? En absolut cal deduir-ho ni del seu programa ni de la seva actuació pública fins a la data. Ara bé, és Vox un partit populista contrari al règim del 78? Així ho penso sens dubte. I la principal raó és la següent: Vox és obertament oposat a l'Estat autonòmic, propugnant en el seu programa l'Estat unitari, és a dir, centralista: «Un sol govern i un sol parlament per a tot Espanya», proclama. Això contradiu -lícitament, per descomptat- un dels pilars de l'actual forma estatal, ja que la Constitució «reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions» que integren la nació espanyola i la solidaritat entre totes elles (art . 2n). Per suprimir l'Estat autonòmic (sense promoure un bany de sang, vull dir) es requeriria modificar la Constitució pel mètode més agreujat de reforma, el previst en el seu article 168: majoria de dos terços al Congrés i al Senat, eleccions generals immediates, idèntiques majories en les noves Cambres i referèndum nacional. En suma, una cosa que ni en somnis estaria mai a l'abast dels populistes de Vox, i d'aquí el caràcter demagògic i fraudulent de la seva proposta.

Conscient d'aquest brindis al sol, Vox proposa, com a «pas previ» a aquesta transmutació alquímica, la «devolució immediata a l'Estat de les competències d'educació, sanitat, seguretat i justícia limitant en tot el possible la capacitat legislativa autonòmica». Nova recepta fraudulenta: els estatuts d'autonomia, que és on es contenen aquestes competències, són irreformables unilateralment per l'Estat, llevat que hi hagi una modificació constitucional, hipòtesi escassament realista. Haurien de ser, doncs, les pròpies comunitats autònomes les que iniciessin la reforma estatutària per tornar a tals poders a l'Estat. És això concebible? Per un moment va semblar pensar-ho així Esperanza Aguirre, incapaç de gestionar la sanitat madrilenya sense privatitzar-la, però fos i no hi va haver res.

Més demagògia simplificadora: per què vol tornar Vox a un, ja impossible, Estat unitari? Perquè «promogui la igualtat i la solidaritat en comptes dels privilegis i la divisió», segons afirma. Cal suposar que aquesta «divisió» és l'encarnada i defensada pels partits secessionistes, als que tampoc interessa l'Estat autonòmic, i ni tan sols l'Estat federal, i als quals Vox voldria de manera miop (i inconstitucional) il·legalitzar, el que no els deixaria un altre camí que la insurrecció.

Quant als «privilegis», el programa de Vox els identifica expressament en pretendre la «supressió del Concert Econòmic Basc i el Conveni Navarro i la incorporació de les dues regions i les seves diputacions forals al règim comú». Una altra quimera demagògica, en aquest punt per a consum dels votants de les regions menys riques! Per descomptat, Vox no esmenta que és la Constitució mateixa la que declara emparar i respectar «els drets històrics dels territoris forals» i preveu la seva actualització estatutària (disposició addicional 1a). Certament, la Constitució pot reformar-se, però no sembla que la política espanyola necessiti ara una nova edició de les guerres carlines.