19 de gener de 2019
19.01.2019
Diari de Girona

Atrapat en el temps

19.01.2019 | 01:34
Atrapat en el temps

Malgrat el ritme frenètic generalitzat que mortifica les nostres rutinàries vides, estem condemnats a esperar. Aquesta és la dura realitat i alhora una de les insalvables contradiccions inherents a aquests temps postmoderns que corren: hem d'esperar per pagar la compra del súper, per posar benzina, per anar al mecànic, per anar al metge, per trobar feina, per cobrar, perquè t'apugin el sou, per agafar el tren, per trobar l'amor, per entendre la lògica del Departament d'Ensenyament, per adonar-te que l'amor estava sobrevalorat, per quasi tot. Bona part acaba reduint-se a una absurda i estressant dilació del temps, a una pròrroga excessiva i exasperant, moltes vegades innecessària i inútil, que acaba enervant els nostres bioritmes i que, mirant de ser positius, només serveix per certificar allò que en Jordi Hurtado sap i fa segles que ens passa per la cara: que el temps corre per a tots menys per ell. I que si no l'espremem, es volatilitza i mai més torna. Com deia el Bud Spencer de Muchachada Nui aplicant-se el clàssic tempus fugit: « Hostia que no se da, hostia que se pierde».

Els darrers anys els he passat abraçant insofribles moments d'espera que, lluny de reduir-se, sembla ben bé que augmentin sense remei, una espiral perniciosa que per motius professionals –o no tant– m'ha dut a perdre hores interminables en un munt de bars, els grans temples d'espera dels nostres dies, i reflexionar molt sobre això, ni que fos per avorriment. A banda de constatar la diversa fauna eroticofestiva que s'hi arreplega i l'irritant poca extensió del tapeo, aquest procés introspectiu m'ha convertit en una mena de Bill Murray atrapat en un bucle temporal com aquell de la pel·lícula, però sense la benedicció del temps que no passa i torna a començar al ritme de I got you babe de Sony & Cher per brindar-te, una i una altra vegada, una nova oportunitat d'esbrinar com deixar de perdre'l o, millor encara, com aprendre a gestionar-lo millor. La història de la meva vida.

I tot aquest rotllo per acabar admetent que he fet anys. Que he sumat un dígit més al marcador del Club súper quatre. Que ens fem grans i que moltes de les expectatives que alguns ens havíem marcat quan érem joves i tendres i creiem en les tetes grans, comencen a esvair-se, a destapar-se com a somnis marcits cada vegada més propers al crepuscle de la vida. I ploro. I ho faig sol perquè esperar, normalment, significa fer-ho sol, malgrat que els teus dimonis hi siguin sempre més i t'aportin zero. Els molt fills de mil pares... Com aquells amics que parlen i parlen però encara avui no saben escoltar.

Escric això a l'interior d'un bar de carretera, mentre faig temps fins a l'hora de dinar. I ho deixo aquí. Tinc gana i demano un vegetal, unes braves i una canya. Dieta sana, sobretot. La cambrera diu que hauré d'esperar mitja hora perquè hi ha un parell de grups grans, abans. I torno a esperar, sí. Ja no vindrà d'aquí.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook