A les urgències hospitalàries es pot morir amb lentitud. Quan veiem per la tele aquests passadissos plens de lliteres, ens venen al cap imatges dels camps de concentració. Vol dir que no volem morir-nos lentament en un passadís pel qual tothom va de pressa. Ho tenim dit a la família:
- Ni se us acudeixi fer-me passar per aquest tràngol.
La mort a preu fet, podríem titular l'estat de coses en què hem anat a caure. No dic que no se surti viu d'aquest amuntegament que ens mostren els telenotícies. Molts malalts tornen, però ho fan sens dubte amb la sensació d'haver-se deixat l'ànima a l'hospital. Torna el cos desproveït ja de tota humanitat.
Purs morts vivents.
No se surt indemne d'una experiència d'aquest calibre. L'esperit d'un es queda atrapat per sempre en les habitacions i llocs de pas del centre sanitari on li van manipular els baixos a la vista de tothom.
Però no només pensem en els malalts, ens fan molta llàstima també els metges i les metgesses, les infermeres i els infermers. Per molt curtits i curtides que estiguin, han de sortir destrossats. Això seu no és una jornada laboral, és una temporada a l'infern. Cada dia és una temporada a l'infern. A la façana dels hospitals de la grip hi haurien de figurar els versos del Dant: «Per mi s'arriba a la ciutat sofrent, per mi s'arriba fins al dolor darrer, al cruixir, al plor, al desesper...». Ignorem si a l'infern es fitxa a la sortida i a l'entrada, perquè el cap de personal et tingui controlat. Suposem que sí, que cada dia, abans de col·locar-te la bata i el fonendoscopi, introdueixes una targeta a la ranura del rellotge.
El que el rellotge no té en compte és que una hora a l'infern val per set jornades laborals a l'aire lliure. De la suma d'aquestes dues desgràcies: la del malalt amuntegat i la del sanitari impotent, sorgeix una sensació de desemparament social que ens té en un ai. Encara sort que els responsables polítics de la cosa menteixen amb una naturalitat tan gran que, amb una mica d'esforç per part teva, pots creure't que tenen l'epidèmia controlada. No obstant, facin-nos cas: mori's vostè al seu llit.
