19 de gener de 2019
19.01.2019
Diari de Girona

Les municipals que venen

19.01.2019 | 01:34
Les municipals que venen

Estem en temps de posicionaments de cara a les eleccions municipals, unes eleccions molt importants perquè suposen renovar els que han de resoldre els problemes a peu de carrer. Per això m'agradaria que aquestes eleccions es dediquessin a parlar dels problemes concrets dels pobles i ciutats. Quan sento a dir que convé fer candidatures a favor de la independència sento pànic. Si ja no es governa Catalunya, és possible que ara no es governin els ajuntaments? Com es poden conjuminar les solucions que proposen partits de la dreta com el PDeCAT amb els de centre-esquerra com ERC o els radicals de la CUP? No m'estranya que la crida de Puigdemont sembli que ha passat a millor vida i avui tinguem l'aiguabarreig de candidatures que es reclamen de l'independentisme.

Un cas important és el de la ciutat de Barcelona que, com a capital i gran metròpoli europea, té molt impacte mediàtic. Puigdemont i els seus seguidors (no crec que el PDeCAT) volien una candidatura conjunta que avui sembla impossible. El relat de com les coses s'han anat entrellaçant fins arribar a les candidatures actuals és complicat i encara no està escrit, han caigut candidats que havien guanyat unes primàries i altres són discutits. Valls podia tenir la virtut de situar el debat en el terreny de la ciutat i de la seva importància a Europa i al món però lligat a Ciutadans i amb el que ha passat a Andalusia ho té difícil. La negativa d'ERC a Puigdemont ha portat la candidatura d' Ernest Maragall, el PSC manté Collboni que ha fet una bona tasca sobretot durant el pacte amb la Colau i aquesta es debat entre els dubtes que han marcat la seva gestió i l'intent de sortir de la solitud en què es troba des que va trencar amb el PSC. Encara no se sap que farà el PDeCAT però sembla que el candidat serà Forn i veurem qui l'acompanya.

Ens podem trobar que, com deia Joan Tapia a El Periódico, tinguem 3 o 4 candidats que es reclamin fills del socialisme. En aquest context fa uns mesos vaig sentir les declaracions de Ferran Mascarell (un possible candidat) a 8TV i vaig quedar desagradablement sorprès. Després de presentar-se com a col·laborador de Pasqual Maragall va resumir la línia mestre del seu programa tot dient: «Barcelona és una gran ciutat amb un gran potencial de futur que no pot desenvolupar perquè l'estat espanyol juga en contra». El victimisme de sempre traslladat a la ciutat de Barcelona, un victimisme que pot ser atractiu per altres candidatures. Vaig seguir de prop la vida municipal del període Maragall (vaig tenir llargues converses amb el seu tinent d'alcalde que ens va deixar ja fa 3 anys, Raimon Martínez Fraile) i mai havia sentit aquest argument, un argument que cap alcalde socialista ha utilitzat. El que van fer els alcaldes socialistes va ser (a part de tenir un projecte de ciutat) presentar projectes ambiciosos i buscar els suports necessaris i en alguns d'aquests projectes no va ser l'estat qui els va negar el suport. En citaré dos d'importants. Avui tothom sembla estar d'acord que per la gestió de molts temes, Barcelona i el seu entorn necessitaria un òrgan com la Corporació Metropolitana proposada per Maragall (així es reivindicava en un suplement de La Vanguardia sobre Barcelona i Amics del País, presidits per Miquel Roca, en el seu darrer balanç, feia una proposta de dotar de més contingut polític el govern metropolità molt propera a la corporació metropolitana de Maragall) i va ser el govern Pujol qui la va fer impossible. L'altre gran projecte de Maragall van ser els Jocs Olímpics, que van servir per projectar Barcelona al món i que van tenir el suport immediat del govern de Felipe González i sols al final va poder vèncer l'oposició de Pujol i de CiU. En altres casos la col·laboració ha sigut compartida (reconstrucció del Liceu o patronats com el MNAC) i n'hi ha d'altres com la comparativa d'inversions entre Madrid i Barcelona en què l'actuació de l'estat no ha estat a l'altura del que Barcelona necessitava.

Barcelona és una ciutat europea de primer nivell que no és capital d'estat i que ha de trobar el seu paper com, per exemple, Milà i tantes altres. Cal tenir un projecte de ciutat, governar per la ciutadania (resoldre els problemes de la gent, des de la pobresa, l'habitatge, la seguretat o la mobilitat passant per posar ordre al comerç o al turisme per posar alguns exemples) i tenir projectes globals de desenvolupament econòmic i de I+D+i que permetin potenciar el paper de la ciutat a Europa i al món. Exemples actuals podrien ser el Mobile que ha tingut el suport de l'estat o l'intent d'obtenir l'agència del Medicament que no va poder ser però no perquè l'estat hi posés traves. Barcelona necessita també potenciar la relació amb altres ciutats d'Europa i del món. Els alcaldes socialistes ho van cuidar participant i impulsant fòrums de ciutats (sobre tot europees) i Ada Colau ha continuat donant veu a les grans ciutats del món en el marc del Political Forum on Sustainable Development celebrat a la seu de les Nacions Unides.

Espero que els debats sobre el futur de les ciutats catalanes en general tinguin el nivell de concreció programàtica que mereixen, lluny de debats eteris (on no toca). I si volen un socialista perquè els precedents són aval d'una bona gestió, per favor, elegeixin l'original i no les còpies. Per acabar voldria reclamar atenció als greus problemes que una part important de la població pateix i que són els temes que s'haurien d'abordar si es vol retornar la confiança dels ciutadans en la política, l'única manera efectiva de parar els peus a la ultradreta.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook