En la carretera que, passant per la barriada de Germans Sàbat, va a sant Medir, en la pujada al pont que passa sobre l'autopista, hi podem llegir un rètol que anuncia l'existència del monestir de Santa Maria de Cadins, a 5 quilòmetres de distància. Durant uns anys aquell indicador tingué la seva vigència; però ja fa uns quants anys que ha quedat sense efectivitat. Lamentablement aquell monestir ja no existeix.

Les monges bernardes s'instal·laren a Girona l'any 1492, procedents de Cadins, en el municipi de Cabanes, a l'Alt Empordà. La Guerra Civil que en aquells anys ensangonava el nostre país, i d'una manera especial la comarca on aquell monestir estava establert, aconsellà el trasllat a una zona més protegida. I la trobaren en la nostra ciutat, on dins el recinte fortificat quedaven espais edificables. Construïren un edifici de grans dimensions, en el barri del Mercadal, ben a prop del temple parroquial. De moment no tenien possibilitats econòmiques per bastir una capella i d'acord amb el rector del Mercadal, pogueren disposar del temple parroquial, amb la facilitat de practicar l'accés, sense haver de passar per l'exterior. Oferiren a la parròquia una campana i un orgue que havien pogut portar de Cadins. I durant molt de temps aquella convivència entre monestir i parròquia es desenvolupà sense problemes. Però arribà un moment que la relació esdevingué problemàtica i les circumstàncies aconsellaren que el monestir disposés de temple propi. I en la segona meitat del segle XVIII construïren un temple d'unes proporcions considerables, temple que tenia accés directe des del cenobi i també des del carrer. La benedicció del nou temple se celebrà el dia 20 d'agost de l'any 1770. Festa de sant Bernat. Amb un àmplia participació ciutadana.

A les tres de la matinada del dia 20 de juliol del 1936, la campana del temple despertà el veïnatge, demanant ajut per l'amenaça d'incendiar l'edifici monàstic, per part d'una multitud que omplia la placeta d'accés al monestir i al seu temple. De moment els incendiaris es retiraren. Però unes hores més tard tornaren i les monges foren obligades a abandonar la casa, entre crits i insults, però no foren agredides materialment. El cenobi i el temple foren saquejats. I al cap de pocs dies, la brigada municipal inicià l'enderroc dels edificis monàstics. La comunitat es dispersà i les religioses s'acolliren en cases de familiars, fins que, acabada la guerra, es pogueren reagrupar, però ja no en l'antic emplaçament. Recuperaren la propietat del terreny; però l'edifici ja no existia ni es proposaren reedificar-lo en el mateix lloc. Provisionalment s'instal·laren en un pis d'un bloc d'habitatges, de la plaça de Sant Josep. Posteriorment pogueren vendre el solar i també reberen uns diners per la cessió al Bisbat del còdex, fins aleshores desconegut, del Martirologi d'Usard. Aquests ingressos els permeteren comprar un gran casal situat a la veïna població de Salt i adaptar-lo com a nou monestir. En el seu nou cenobi de Salt hi passaren llarg temps i tingueren una considerable activitat, i la seva presència en aquesta població resultà molt positiva i molt ben considerada. Però l'augment de la població i la densificació d'aquella zona urbana motivaren que el monestir perdés el seu caràcter de recolliment i aïllament. La comunitat considerà la conveniència de buscar un nou emplaçament en un paratge més tranquil i amb un millor contacte amb la natura. I el lloc escollit fou provisionalment la Rectoria de Sant Medir i el temple parroquial. Després d'un breu temps i apreciada la idoneïtat de l'emplaçament, hi construïren un nou monestir. Transcorregut el temps, amb la crisi de vocacions, la comunitat quedà considerablement reduïda, fins al punt de veure la necessitat de tancar el monestir i traslladar a una casa del mateix orde les poques monges que quedaven. Quedava tancat un període de cinc segles de convivència de les monges cistercenques amb les terres gironines.

També, en un dels camins dels boscos de Palau Sacosta, fins fa poc es podia llegir un rètol que anunciava l'existència del monestir de les Beates. Rètol que havia quedat desfasat, ja que aquell monestir es va clausurar pels mateixos motius que el de Cadins. Les monges beates obriren la seva primera residència a Girona, al carrer que ara porta el nom de Portal Nou, en la part del carrer més propera a la plaça de Sant Domènec. Posteriorment construïren el monestir en el barri de la Mercè. Molt a prop del convent de Mercedaris i del temple dels Dolors, que es construiria el segle XVIII, i de l'espai on a finals del segle XIX es bastí el que fou el primer col·legi marista d'Espanya. Per evitar problemes amb l'Administració Pública, muntaren un parvulari. I també realitzaven treballs de rentat i planxat de peces delicades.

Com esdevingué amb totes les cases religioses, el mes de juliol del 1936 hagueren d'abandonar el monestir i refugiar-se en cases de familiars. El monestir fou ocupat per el partit polític del P.O.U.M. Milicians i milicianes de l'esmentat partit practicaven exercicis militars en el pati, acompanyats del so de trompetes i tambors. Acabada la guerra, les religioses recuperaren el monestir i continuaren les tasques que realitzaven abans del trenta-sis. Posteriorment construïren el nou edifici a Palau Sacosta, on s'instal·laren fins que la crisi de vocacions motivà el trasllat de les poques religioses que quedaven i la clausura del monestir. Del seu pas per Girona n'ha quedat el nom de carrer de les Beates, un carrer que abans no tenia sortida i que ha estat modificat en la nova disposició urbanística d'aquell sector.

A mitjan del segle XIV les monges clarisses obriren un nou monestir en una zona, a l'esquerra de l'Onyar que aleshores quedava fora muralla, prop d'on ara hi ha la plaça del Marquès de Camps. Allí transcorregué la vida d'aquesta comunitat monàstica, fins a mitjan segle XVII en què per qüestió d'estratègia militar hagueren de deixar aquell emplaçament i traslladar-se dintre els murs de la ciutat, en una zona situada ben a prop del ja existent monestir de les Bernardes, i ran del curs del riu Onyar, i a poca distancia de on ara hi ha la plaça de Sant Agustí.

Derrocat l'antic edifici, en el solar que deixà lliure, i afegint-hi espais veïns, es construí un baluard al qual es donà el nom de Baluard de Santa Clara, en memòria del monestir enderrocat. Les pedres de l'antic edifici monàstic foren utilitzades en la construcció del nou baluard. Les monges clarisses es mantingueren en el nou monestir del barri del Mercadal fins la segona meitat de segle XIX, en què es traslladaren a la veïna població de Salt, concretament en el barri del Veïnat de Salt. El juliol del 1936 hagueren d'abandonar el convent, que pogueren recuperar acabada la guerra. Però, l'any 1943 es veieren obligades a cedir una part del monestir, on s'instal·là la presó. Finalment deixaren també Salt per traslladar-se a Vilobí.

L'única de les comunitats de vida contemplativa que no ha canviat d'emplaçament des de la seva fundació, ara fa un mil·lenni, ha estat la de Sant Daniel. Tot i que en diverses ocasions hagueren d'exclaustrar-se a causa de guerres; però retornaren sempre al mateix lloc, amb la necessitat de fer obres de restauració.