Ara resulta que l'oposició iraniana finança Vox. El diari diu que el pagà és un grup marxista islàmic. Marxista i islàmic, mai va ser tan lluny la poligàmia reconeguda en L'Alcorà (però no a El Capital, que jo sàpiga). En comptes del marcial « ¡Arriba España!» els saludarem amb un Allah-u-akbar, camarada!.

Un dels grans èxits d'aquesta fase de l'evolució -que bé podria ser putrefacció- és que la tele ha aconseguit traslladar al terreny polític la seva llei de ferro: com més poca-solta sigui el convidat, més cal pagar-li, és bo per a l'audiència. Així que no m'estranyaria que Vladímir Putin financi Donald Trump. O Marine Le Pen. O Matteo Salvini, com mai s'acaba de demostrar, malgrat que els van sorprendre, diverses vegades, amb la pistola fumejant, és a dir, amb les calces avall.

Tampoc no m'espantaria assabentar-me que a Carles Puigdemont li financen el seu pis a Waterloo els nacionalistes flamencs que, a falta d'altres mèrits, aconsegueixen que la vella CiU sembli fins i tot d'esquerres. Puigdemont no té, que jo sàpiga, habilitats financeres, no com la família de Jordi Pujol, que se'n sortien tots molt bé fent país, que era la seva pintoresca manera de referir-se a la producció d'increments patrimonials.

Ja pot dir la llei el que vulgui que sempre hi ha hagut internacionals que han socorregut als seus afins o, fins i tot, als seus contraris si s'aconseguia millor l'efecte buscat. La primera internacional va ser el Vaticà i malgrat ser estat estranger va finançar i es va deixar finançar per la Democràcia Cristiana. Alcide De Gasperi parlava amb Déu i Giulio Andreotti amb els capellans.

Com s'hauran embolicat les coses que em pregunta un amic quin és el dirigent europeu que més admiro i jo, que vaig ser agent de la IV Internacional, contesto sense dubtar: Angela Merkel. Va ser eficaç: va pactar amb l'SPD i va mantenir el seu país en l'ona de la prosperitat. I va ser decent com va demostrar amb la crisi dels refugiats. Per ells es va enfrontar al seu partit i de l'extrema dreta. Igual igual que Pablo Casado.