20 de gener de 2019
20.01.2019

Inundables

20.01.2019 | 00:04

Un volcà entra en erupció i provoca una esllavissada submarina, la qual genera una onada gegant que arriba a la costa i ocasiona centenars de morts, milers de ferits i una destrucció generalitzada. Vet aquí el que ha passat fa pocs dies a Indonèsia, i que ens envia al record del gran tsunami de Sant Esteve del 2004 al mateix oceà Índic. Aquell episodi es va cobrar centenars de milers de vides en una gran extensió de països. Els tsunamis existeixen, de vegades avisen amb uns minuts d'antelació i de vegades ni tan sols això, però encara que avisin no es poden aturar. Seran devastadors mentre els humans insistim a construir les nostres ciutats a tocar del mar, i si alguna tendència es nota en les darreres dècades és la d'incrementar la proporció d'Humanitat resident a les costes. Com si totes fossin indrets de vacances lliures de perill.

Els antics evitaven la primera línia de costa, excepte si el seu ofici ho exigia. S'estimaven més anar terra endins o buscar alguna elevació. També evitaven les planes vora els rius. Hi havia raons molt diverses. Les defensives, per exemple: Manresa va néixer al cim fàcil de defensar del puig Cardener, i els pobles «de dalt» eren menys vulnerables als pirates que els corresponents «de mar». Però també es tenien en compte raons de salubritat, ja que els aiguamolls eren una font de malalties infeccioses: Roma es va construir inicialment en turons perquè la vall que els separava era un desagradable terreny pantanós. I finalment, però no menys important, hi havia el temor a les inundacions causades per grans tempestes combinades amb marees, per la crescuda dels rius en els grans aiguats, o per totes dues coses en poblacions instal·lades a les desembocadures. El coneixement d'aquesta amenaça es transmetia entre generacions i es renovava cada cop que les aigües sortien de mare.

Però avui estem actuant com si tinguéssim memòria de peix. Grans metròpolis s'expandeixen per deltes atacats des del riu i des del mar, i no paren de construir dics sempre insuficients. La temporada dels monsons ens porta cada any les mateixes imatges de carrers negats, ja que, a més a més, la construcció imprudent en zones inundables es multiplica en els països endarrerits o a mig desenvolupar. Megàpolis superpoblades a pocs metres sobre el nivell d'unes aigües que mai no són del tot segures: una aposta irracional. L'aigua no té aturador, i la inconsciència sembla que tampoc.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook