Un principi polític elemental sosté que la massa és incapaç d'exemplaritat, encara que la seva conducta estigui guiada per un sentit moral que emmascari la seva banalitat. Gairebé per definició, exemplar és l'individu que no es deixa arrossegar per la multitud. Exemplar va ser Job, qui davant de la unanimitat dels seus acusadors va seguir proclamant la seva innocència. Exemplars van ser Galileu o Miguel Servet, als qui van condemnar per pronunciar la veritat i no fer callar la seva consciència. Exemplar va ser el pastor protestant Dietrich Bonhoeffer, que es va enfrontar al nazisme i va ser assassinat per fer-ho; o l'escriptor Aleksandr Solzhenitsyn, que va conèixer els gulags estalinistes i la reeducació soviètica. Però l'exemplaritat no es dedueix només de les persones singulars, sinó també d'aquelles institucions que resisteixen -prudents, neutrals, austeres- l'assalt de les masses. Pensem en el paper enaltidor de les universitats al llarg dels segles o en el dels alts tribunals de justícia quan compleixen la seva funció.
Si el conflicte que viu el nostre país sembla alimentar-se d'una crisi prèvia de confiança, resulta difícil no assenyalar el significatiu paper de l'exemplaritat. No parlo de les lleis, sinó de l'ambició de les polítiques i del to en què es plantegen els debats públics, que tendeixen cada vegada més a la irrealitat. Perquè no és cert que visquem en el pitjor dels mons possibles, tot i la sobredosi emocional que inflama els discursos habituals. Aquest mateix acalorament dels ciutadans -la urgència es presenta com a asfixiant- modela l'agenda dels governs, moltes vegades en contra dels interessos generals a mitjà i llarg termini. Regeix el joc dialèctic que provoquen les masses mobilitzades, alterant amb la seva pressió l'ordre de les prioritats i promovent fins i tot polítiques contradictòries, pel seu caràcter reactiu. És el que ha succeït a França amb els Armilles Grogues o a Espanya, per posar un exemple, amb el xoc cultural entre els plantejaments del feminisme i dels votants de Vox.
L'exemplaritat, en canvi, respon a una moral profundament ancorada en la realitat i, per tant, conscient de la seva condició gradual i imperfecta. Dolorosament imperfecta -es diria, però alhora plenament humana. Per això mateix, l'exemplaritat se situa tant fora com dins del debat polític. A fora, perquè aspira a un ideal que ens supera -i la seva imitació ens enriqueix-; a dins, perquè coneix l'estret marge amb què opera l'home en la seva relació amb els altres.
No és possible millorar una societat sense presentar-li exemples d'excel·lència, individuals i institucionals. És el contrari de la transparència cega que ens despulla a tots perquè tots som sospitosos d'alguna falta; més aviat es basa en la confiança i en la constatació que el millor és possible. Exemplar és el Museu del Prado -testimoni de la bellesa imperible de l'art europeu-, com ho són en l'extrem oposat els grans centres científics que bussegen en la complexitat de la vida. Exemplar és la sanitat pública i les xarxes de biblioteques municipals, la protecció del medi ambient i el teixit civilitzador de les bones formes.
Que la política no abanderi aquesta excel·lència resulta especialment nociu per a la nostra societat. Per un doble motiu: perquè la seva exemplaritat es desdibuixa i perquè, a poc a poc, les seves branques s'aniran marcint fins finir en el pitjor dels casos. És el que està succeint amb la ciència espanyola, sense anar més lluny. O amb el deplorable estat del patrimoni històric en bona part del territori nacional.
