L esclavitud de l'actualitat obliga a aturar-se en el fet que el BBVA va espiar. Quin horror, on anem a parar. Un gran banc implicat en escoltes corruptes, una hipòtesi senzillament inadmissible. Què serà el següent, potser la manipulació dels resultats de Gran Hermano VIP, o Corinna manejant els fons de la Corona al seu gust. Convé escriure un article abans que es desenvolupi un embolcall protector, que demostri que la sospita d'espionatge institucional obeeix a un immens error. Per exemple, assenyalant que el president d'una institució bancària no té cap relació amb l'entitat que encapçala.

Cada crim d'un ésser humà es contempla com la confirmació d'una penosa inclinació col·lectiva, però cada excés d'una entitat financera constitueix una excepció a la incorruptibilitat del gremi. Com a mínim, el presumpte i suposat i amb tota probabilitat inexistent espionatge del BBVA il·lumina la sobtada dimissió del seu president Francisco González, hipotètic espia. Amb la saviesa del retrovisor, resulta curiós que entre les innombrables elegies periodístiques a la seva jubilació a canvi d'uns humils 110 milions d'euros, no s'escapés la menció a una sospita sobre la precipitació del trànsit.

Fins a la data, i llevat error en la recerca, encara no ha demanat perdó cap dels experts que van homenatjar l'amic d' Aznar jubilat amb un llenguatge ditiràmbic, per descomptat inapropiat si es referís al contractant d'una operació d'espionatge amb milers de telèfons i trucades interceptades. Sort que aquest atropellament massiu no s'ha produït. La celeritat del BBVA, en emetre un comunicat per desmarcar-se i abominar de pràctiques «deplorables», també apunta que el banc no va rebre l'última intervenció de la factoria Villarejo amb la mateixa sorpresa que la majoria silenciosa.

La rapidesa del comunicat pot ser degut també al fet que altres països en els quals opera el BBVA no són tan tolerants amb els petits pecats bancaris, vegeu les celles alçades d'un Fons Monetari Internacional que els seus gerents des de Rodrigo Rato ressenyen una vinculació amb les pràctiques corruptes. En el debat intensiu sobre els primers quaranta anys de democràcia, Villarejo torna a demostrar que l'homogeneïtat de la transició no reposava únicament en els valors compartits, sinó també en els vicis unànimes que recomanaven el perdó mutu dels pecats.

El segurament fals espionatge a càrrec del BBVA demostra la inesgotable capacitat de sorpresa de la ciutadania, sense la qual no existiria el negoci de la ficció. No obstant això, sostenir l'excepcionalitat de la malpraxis força una mica la credulitat de l'espectador, quan el conseller delegat en aquelles dates presideix avui una entitat del rang de Bankia. Quantes excepcions calen per configurar una regla. Les acusacions segurament imaginàries al BBVA són inaudites comparades amb Mario Conde?, o amb la creació pel Suprem d'una doctrina Botín per salvar el president del Santander?, o amb totes i cadascuna de les caixes?, o amb les ferotges acusacions sobre la gestió d' Ángel Ron en el Popular, ara en mans de l'Audiència Nacional per la via penal? La demolició d'aquests banquers va començar en el moment en què van perdre el seu poder, ni un dia abans. Com a mínim, aquesta coincidència obligaria a la moderació en l'elogi als financers vigents.

Si el BBVA perd la solidaritat de la resta de poders de l'Estat en la causa de l'espionatge, sempre podrà comptar amb la fe cega del Banc d'Espanya. El suposat regulador dels excessos bancaris va ser incapaç de detectar els excessos esmentats ni cap altre, perquè els seus presidents es diguin Fernández Ordóñez o Linde estan massa ocupats renyant els treballadors espanyols per no abaixar-se voluntàriament els sous.

La complicitat del controlador ve desgranada per Ernesto Ekaizer en el seu fenomenal El libro negro, com va fallar el Banc d'Espanya als ciutadans. En canvi, la ciutadania ha estat generosa amb els consellers de la institució, rebuts en cotxe oficial tan bon punt aterren a l'aeroport madrileny. Si no hi ha el secretisme religiós sobre la banca, es podria presumir de l'ingrés a la normalitat de les institucions financeres. Quan una entitat una mica diferent del BBVA va ser acusada de pagaments irregulars a Sud-amèrica, el seu màxim responsable va recórrer les delegacions espanyoles preguntant-se «com es creuen que funcionen els negocis en aquests països». Potser l'única aportació valuosa de Yuval Noah Harari en les seves 21 lliçons per al segle XXI vingui continguda en la frase inicial, «en un món inundat d'informació irrellevant, la claredat és poder». Una impecable justificació de l'espionatge, que col·loca les autèntiques dades a l'abast únicament dels privilegiats. Per a la resta, mai ha estat més difícil saber el que passa.