Fins al diumenge 10 de febrer es pot veure al Museu Episcopal de Vic la magnífica exposició sobre el monjo, abat i bisbe Oliba (971-1046), organitzada amb motiu dels mil anys de la seva consagració com a bisbe d'Osona, i comissariada pel conservador d'aquest museu, el gironí Marc Sureda.
L'exposició mostra aquesta figura cabdal de la Catalunya medieval i el paper de l'Església en el moment històric del canvi de mil·lenni. Després de la decadència i disgregació de l'Imperi de Carlemany, les diòcesis esdevenen el pal de paller de la vertebració de l'Europa medieval. A nivell polític s'inicia un procés de privatització del poder i de generalització de la violència com a mitjà de domini. És la revolta feudal que s'acabarà imposant. Sorgeixen les constitucions de Pau i Treva, organitzades per les jerarquies eclesiàstiques i els pagesos per intentar contrarestar el feudalisme, limitar la violència dels poderosos i protegir els més febles. Als comtats catalans, el bisbe Oliba i la comtessa Ermessenda de Carcassona s'erigeixen en defensors del vell poder públic d'arrel romana i carolíngia.
Crec que es pot establir algun paral·lelisme entre la crisi d'aquell primer canvi de mil·lenni i la nostra. Avui Europa està vivint també la decadència del poder públic representat pels Estats sorgits a l'era moderna, i amb una Unió Europea que no aconsegueix consolidar-se com a poder polític, i que no ha aconseguit una identitat comuna per a Europa, en bona part per l'oblit de les seves arrels cristianes. A nivell global l'immens poder econòmic de les grans multinacionals i dels grups financers no troba el seu contrapès en unes organitzacions polítiques i econòmiques internacionals ineficients i sovint sota el dubte de la corrupció. Les condicions de molts treballadors es tornen més precàries en una mena de nova feudalització de les relacions socio-laborals.
Després de l'ensorrament del món comunista, la nova hegemonia del poder econòmic-financer ha aconseguit que prevalgui a nivell global la ideologia que més li convé. I així s'ha establert una aliança de fet entre la dreta econòmica i l'esquerra ideològica. A diferència de l'esquerra tradicional, la ideologia de gènere, el feminisme radical i l'agenda LGTBI no suposen cap problema pel poder econòmic. Ans el contrari, tot i la precarietat esmentada i el procés de concentració de la riquesa ens mans d'uns pocs.
Ara resulta que l'adversari de la caixera d'un supermercat és el mosso de magatzem, que pateix la mateixa precarietat que ella, i la seva aliada és l'alta directiva que guanya deu vegades més que ambdós. Aquesta coincidència estratègica entre nova esquerra i dreta ultraliberal s'ha posat de manifest recentment a Andalusia amb la fi de quatre dècades de govern regional del PSOE. Aquest va abandonar ben aviat el seu ideari d'esquerres a nivell econòmic i social. Però va compensar aquesta renúncia o impotència amb el succedani de la retòrica feminista i de les polítiques de gènere, autèntic evangeli de l'Administració socialista andalusa, en paraules de Carlos Mármol.
El feminisme radical té el focus centrat en la seva creuada contra el «patriarcat», i en el refús del sexe com a condició natural de la persona i la seva substitució pel gènere com a realitat polimòrfica i líquida que cadascú fa i desfà al seu caprici, tantes vegades com vol al llarg de la seva vida. Aquest tipus de feminisme no lluita per superar la precarietat laboral de les «kellys», perquè les vídues puguin tenir una pensió digna, o per conciliar treball i maternitat. Queden fora del seu focus ideològic.
Una altre tret significatiu del nostre temps és el menysteniment de la veritat i la seva manipulació per interessos particulars. Ho comprovem en tots els àmbits de la vida. Restringir la crítica de la «postveritat» i de la corrupció a la classe política és ocultar la magnitud del problema. No és un problema de la política, és un problema global, de civilització. La raó de fons és que a l'arbre de la civilització occidental fa dos segles se li van començar a tallar les arrels cristianes, inspiradores dels principis de llibertat, igualtat i fraternitat, i aquests van perdre el seu principi i fonament.
L'autèntica llibertat no és poder fer el que em dona la gana en cada moment (idea postmoderna), ni la mera possibilitat d'elegir entre diverses opcions (lliure arbitri), sinó la capacitat de la persona de fer el bé per sobre de les dificultats. Són veritablement lliures els esposos que lluiten per superar una crisi i continuar units pel bé dels seus fills, o la noia que decideix tenir el seu fill malgrat poder avortar.
La igualtat de tots els éssers humans radica en la dignitat especial que resulta de la seva doble condició corporal i espiritual, per sobre de les qualitats especials de les persones o de la seva utilitat per la comunitat. Per això, un discapacitat mental té el mateix dret a néixer i a viure que aquell que té aptituds per arribar a premi Nobel. Els cristians creiem que la igual dignitat de tots els homes i dones es fonamenta en el fet d'haver estat creats a imatge i semblança de Déu. La igual dignitat requereix la igualtat d'oportunitats, no l'igualitarisme. Per últim, la fraternitat no ens la dona el fet de pertànyer a una mateixa espècie, sinó el ser fills d'un mateix Déu, que pels cristians és model de maternitat i paternitat.
Avui entre nosaltres hi ha corrents molt crítics amb la tradició occidental. Però els que la refusen haurien de dir quina altra prefereixen: l'islamisme que es viu a la gran majoria de països musulmans, el capitalisme sense llibertat de la Xina, l'hinduisme nacionalista i de les castes, o l'autocràcia russa disfressada de democràcia.
Quina és avui l'alternativa global en un món a la deriva a causa d'un capitalisme que exacerba el materialisme i l'egoisme d'individus, grups, empreses i nacions? Només el cristianisme ofereix a nivell mundial un sistema de pensament i de valors que concilia raó i veritat amb llibertat. És l'única concepció de la persona que integra veritat, llibertat i amor, com a condicions que li són irrenunciables, i que ofereix la força moral per fer-les realitat en la vida de cadascú i en el conjunt de la societat.
En aquest canvi de mil·lenni Occident i la humanitat sencera afronten uns reptes més difícils encara que l'Europa que va seguir a l'Imperi Carolingi. Aleshores el cristianisme va vertebrar Europa, i es va forjar la identitat d'Occident sobre les bases del pensament grec, el dret romà i la tradició judeocristiana. L'Europa medieval, sovint menystinguda, va assentar les bases que van permetre més tard el Renaixement, el progrés científic, la Il·lustració, la revolució industrial i la democràcia contemporània. Fins que Europa es va oblidar del seu origen, va creure que podia començar a tallar les seves arrels sense conseqüències, per acabar abocant-se ella, i darrera seu el món sencer, a la crisi integral d'aquest segon canvi de mil·lenni.
