Pocs acords col·lectius han merescut tanta atenció en els mitjans de comunicació com el primer que s'ha subscrit per un equip de futbol sala femení amb les seves jugadores professionals, el 18 de desembre de l'any passat. Es tracta de l'acord signat per la direcció de l'equip Peixos Ruben Burela FS i les seves jugadores. Utilitzo el terme «acord col·lectiu» i no el de «conveni col·lectiu», tot i que el text signat vagi encapçalat amb aquest terme, ja que formalment no s'ajusta als requeriments legals fixats en el títol III de la Llei de l'Estatut dels treballadors.
Ara bé, no és el debat jurídic sobre la naturalesa del text el que vull abordar, sinó la importància del pacte, perquè és un acord que pot obrir el camí per a la regulació laboral regular i ordenada de les jugadores de futbol sala a Espanya, perquè puguin dedicar-se, si ho desitgen, de forma exclusiva a aquesta activitat i amb cobertura jurídica laboral en tant que treballadores assalariades, situació en l'actualitat molt minoritària.
Perquè, abans de referir-se a l'acord, convé recordar quines són les condicions laborals de les jugadores de futbol sala a Espanya, segons l'enquesta de l'Associació de Jugadores de Futbol Sala en el marc del projecte europeu SWAFE. Des de la perspectiva laboral, m'interessa destacar que de les 116 jugadores que van respondre a l'enquesta, només un 3,4% són esportistes a temps complet, mentre que les restants compatibilitzen l'esport amb l'estudi o el treball, o amb tots dos; que menys de la meitat (48,3%) rep remuneració econòmica, i d'aquest percentatge al voltant del 80% percep uns ingressos anuals en quantia inferior al SMI, sent un 18% les que ingressen quantitats molt properes i només el 3% per sobre, cosa que no sorprèn si es repara que el sols el 30% té un contracte per escrit, i d'aquest percentatge només el 15% el tenen de caràcter laboral i degudament donada d'alta a la Seguretat Social (en l'informe s'explica que el 15% restant o bé és un simple acord de compensació de costos, que bé pot ser el de realitzar tasques ¿laborals? com a monitora o preparadora d'equips inferiors, o bé és un acord privat, encara que convé recordar que si es donen els requisits requerits per la normativa laboral a la prestació de serveis aquests últims tindrien el mateix valor que els degudament registrats en cas de produir-se un conflicte en seu judicial). En els resultats de l'enquesta s'afirma que es dedicaria una mitjana de 8 a 10 hores setmanals d'entrenament, sense computar aquí el temps dedicat als partits i als desplaçaments.
L'acord subscrit el 18 de desembre pren com a punt de referència el conveni col·lectiu de futbol sala, publicat al BOE el 5 d'abril de 2017, reproduint textualment gran part del seu articulat, amb els lògics canvis pel que fa a les referències a l'empresa i a la part treballadora, i introdueix algunes modificacions, més rellevants unes que altres, que han estat les que ha merescut més l'atenció, per la qual cosa és necessària la seva lectura per comparar-lo amb el text ara analitzat.
L'art. 18 regula l'estructura retributiva i la retribució mínima garantida. Mentre que el CCFS inclou només conceptes, l'ara analitzat fixa la quantia mínima del salari de conveni a 900 euros, afegint que en cas de regular-se per llei un salari mínim superior «s'aplicarà sempre el més beneficiós per a les jugadores», afegint-se també que es garantiran en tot cas «els salaris mínims dels contractes ja signats de les futbolistes».
Especialment destacada és la regulació de l'art. 22, dedicat a la retribució per «incapacitat transitòria». A més de pactar, com en el CCFS, que s'abonarà la diferència entre la prestació a càrrec de la Seguretat Social i el 100% de la remuneració percebuda per la prestació de serveis, s'afegeix la important novetat del manteniment de la relació contractual, sent la redacció del precepte la següent: «En tot cas, el club haurà de continuar amb el contracte fins a la recuperació, llevat que es tracti d'una incapacitat, reconeguda per l'autoritat laboral».
L'art. 29 senta com a novetat les bases per lluitar contra l'assetjament a la feina. Després d'efectuar una síntesi de drets constitucionals, en exposar que la Constitució «declara que la dignitat de les persones constitueix un dels fonaments de l'ordre polític i la pau social, reconeixent el dret de tota persona a la no discriminació, igualtat de tracte, a lliure desenvolupament de la seva personalitat i a la seva integritat física i moral», disposa que la comissió paritària del conveni desenvoluparà, en el termini d'un mes a la signatura del conveni, «un protocol contra l'assetjament».
Les estrelles del text són els art. 33 i 34, regulador el primer de la conciliació de la vida familiar i professional, i el segon de (protecció de) la maternitat. El primer, regula ajuts econòmics per a la cura de fills (llar d'infants, assistència domiciliària) menors de sis anys i també per a l'atenció a «progenitors o familiars» que convisquin amb la persona a la qual es reconeix el dret. Són 500 euros anuals tant en un cas com en un altre. A més, amb una contundència en la redacció del text que no es troba en altres acords, es regula «total disponibilitat per adequar horaris laborals i atenció familiar». Igualment, en aquest precepte es reconeix el dret de disposar de deu dies de lliure disposició per a la jugadora per a allò que consideri oportú (no s'indica si són o no remunerats, tot i que de l'esperit general de la norma es pot inferir que ho són), amb l'única excepció de quan es juguin partits oficials, que al seu torn té l'excepció de trobar-se la jugadora en un supòsit de força major.
Pel que fa a la protecció de la maternitat, a més de regular la protecció en cas d'acomiadament en terme semblants als de la normativa legal (declaració de nul·litat, i presumpció de vulneració del dret a no discriminació per raó de sexe), l'acord preveu que durant l'estat biològic d'embaràs «es negociarà amb la jugadora l'assignació a un altre lloc de treball al club», així com també es reconeix la pròrroga automàtica del contracte com a mínim per un any després de la finalització del «període de maternitat» (que lògicament sembla referir-se al de suspensió de fins a 16 setmanes previst per l'Estatut dels treballadors).
En suma, un pas endavant en la protecció de les jugadores de futbol sala.
