La diferenciació entre els partits de dreta i esquerra prové de diversos episodis de la Revolució Francesa, principalment dos: els debats de l'Assemblea Constituent (1789-1791) i la restauració monàrquica del 1814. En tots dos casos, tot i que amb alguns matisos, els partidaris del poder reial seien a la dreta, mentre que els defensors del poder popular ho feien a l'esquerra. D'aquí que el pal de paller ha estat la monarquia i no pas la brúixola de la democràcia.
Amb els anys, l'esquerra s'ha anat materialitzant en moviments més o menys progressistes, en tots els casos mirant cap als drets de les classes més desfavorides, sempre amb la cotilla de l'ètica que li ha imposat normes de comportament per mantenir el valor suprem de la coherència. Abanderada de la llibertat d'expressió i del model de gestió assembleària, les crítiques internes acaben minant la resistència de persones valuoses, sovint sacrificades pels principis ferris que determinen el seu funcionament.
A l'ampli espectre polític de la dreta, del centre a l'extrem més feixista, li manquen les fronteres ètiques que emmarquen els límits de l'esquerra i li sobren desvergonyiment, excessos verbals i dignitat democràtica. Fa poc vaig llegir d'un insigne líder d'opinió que «a la dreta espanyola li falta una bona rebolcada de democràcia» perquè la dreta mostra una actitud excessivament tolerant amb la corrupció i conservadora amb els costums i valors socials que han revestit de poder la societat actual.
Entre aquests dos extrems de la política tradicional, en crisi tal i com ho demostren les elevades xifres d'abstenció a les convocatòries electorals dels darrers anys, sorgeix un moviment emancipador, el feminista, que ha aconseguit un canvi de paradigma que li ha permès sortir dels límits de la qüestió de gènere i posar en entredit el poder en la forma patriarcal que l'ha anat constituint. Un deslligament definitiu de l'asfixiant cotilla de la dona.
