Cartes

Manel Vidal Delegat de prevenció de riscos laborals de l'Agrupació d'Agents Rurals de CCOO

Els capricis del destí han decidit que el judici de l'autor confés del doble assassinat comenci el 21 de gener, just quan es compleixen els dos anys dels fets. Diuen que la justícia és lenta, però és que per a l'entorn de les víctimes, qualsevol espera és eterna. Necessitem saber com van anar els fets i necessitem saber que el responsable mai més podrà tornar a fer tant de mal a ningú. Això és el que s'ha de dirimir en el judici i en aquest sentit necessitem justícia, per poder començar a girar la mirada cap endavant.

Però si la justícia és lenta, què hem de dir de l'Administració de la Generalitat? Han passat dos anys i seguim pràcticament com estàvem l'endemà de l'enterrament dels nostres companys. La Generalitat ha promogut actes d'homenatge, ha anunciat en premsa un i altre cop tot un seguit de mesures. Que si portarem càmeres, que si durem armes, si durem defensa extensible, manilles, que si se'ns fa formació, que si s'ha d'aprovar el Reglament d'Armes del Cos, que si un Pla Estratègic... Però la realitat és que en dos anys s'ha fet un curs de 24 hores, que no representa ni una cinquena part del que recomanava el grup d'experts, i s'han repartit les armilles antibales. Quan parlem de la seguretat de 500 treballadors i treballadores no hi pot haver excuses pressupostàries. No es pot escatimar la formació ni els mitjans. Però és que ni tan sols s'ha fet el que no costa diners, com el Decret del Reglament d'Armes del Cos, el primer esborrany del qual ja té més de 10 anys. La seguretat d'aquest col·lectiu no és una qüestió que pugui resoldre en solitari el Departament d'Agricultura. Tot el Govern de la Generalitat ha d'implicar-s'hi. Ha de mostrar el coratge i la voluntat política anunciada poc després dels fets i, si cal, ha de substituir la direcció del Cos posant-hi al capdavant qui enlloc de buscar excuses busqui solucions. Dos anys després tindrem justícia, però quan haurem d'esperar per tenir seguretat?

Un món en liquidació

Cristina Badosa Mont Estudiosa de l'obra de Josep Pla i Catedràtica jubilada de la UPVD

L'article de Miquel Martín (Diari de Girona, 20-1-2019) sobre la nova urbanització a l'antiga finca Van de Walle de Sa Riera, m'ha encomanat la melancolia per un món en liquidació, a preu de saldo. Fa més de vint anys vaig triar Begur, fugint del Palamós familiar, que l'especulació immobiliària havia completament deformat, massificat, banalitzat. El vaig abandonar amb tristesa, malgrat els vincles familiars i d'amistat, i jo també em vaig emportar els records d'infantesa i joventut. Vaig estar uns anys fora, i només la recerca i l'estudi sobre l'obra de Josep Pla van ser el fil que em lligava a un món que ja no existia. La Catifa, l'olor de suro, les sessions de cinema al Carmen, les lectures i contemplacions sota un pi del cap Gros. Vaig descobrir Begur, la proximitat amb la natura em va prendre i em vaig sentir molt privilegiada de poder viure-hi. La poesia de Joan Vinyoli va donar sentit a aquell mar i a les seves cales, que eren nous per a mi. Però ja se sap, la imaginació humana és limitada i és més fàcil talar arbres, trencar muntanyes per omplir-les de ciment, construir xalets en sèrie, omplir platges, pobles i carreteres a vessar, que no pas idear altres formes de desenvolupament. Un desenvolupament que no depengui tant de l'estacionalitat i de la depredació del territori, que segueixi els principis de Cittaslow, del que fa part, no com una marca o reclam turístic, sinó per la pràctica d'un model de gestió del municipi que tingui com a prioritat la conservació del medi ambient, dels paisatges verges i artesans.

Injustícies de la vida!

Dolors Hugas Puigvert LES OLIVES

Quan en poc temps et toca anar a enterrament de gent jove molt propera, t'acabes plantejant moltes coses que et fan reflexionar en el «perquè de tot plegat». Algunes expressions que sents al sortir-ne són les de «no som ningú», «no s'entén que hi hagi gent que faci mal als altres», «i tantes enveges que hi ha per tot arreu»..., mentre no sabem ni quan ni qui serà el proper de la llista. Hi ha gent que es pensa que és imprescindible, gent que ambiciona el poder i el tenir més que ningú, gent que acaba fent mal als altres sense ni adonar-se'n o a vegades ben a consciència. Si tothom fos més activista de la solidaritat envers els altres, del voler fer per construir i no per destruir, del vetllar per les persones en general, potser tot funcionaria molt diferent. Quan algú ens deixa, l'engranatge de la vida segueix el seu curs i res s'atura al seu voltant; la mort no prescindeix de ningú, ni dels bons ni dels dolents, ni dels pobres ni dels rics. El millor que podem fer és, si es pot, gaudir de cada moment de la vida amb dignitat, actuar adequadament per tenir la consciència ben tranquil·la i poder anar amb el cap ben alt.

Gestació subrogada

Bernat Serdà Bertran GIRONA

Tenim quatre filles i totes, des del primer moment de l'embaràs, exerceixen, valoren i gaudeixen de la maternitat dels dos fills que tenen cadascuna d'elles.

El debat i la pressió sobre la legalització de la gestació subrogada, que no és més que un eufemisme del ventre de lloguer, em fa molta pena, i crec que suposa, si s'aconsegueix, una pèrdua de dignitat pel fet, entre altres, de comercialitzar amb el cos de la dona. Es això ser propietària del cos, com s'argumentava pel dret a l'avortament? No és això una nova prostitució? Es parla ja d'encàrrecs per internet, hi ha fires especialitzades, col·lectius de dones a EUA que s'hi dediquen («granges», com ja ha dit algun mitjà). Els enviaran aviat per missatger? És molt comprensible el desig de ser mare o pare per altres camins o mètodes alternatius, però que són més dignes per a les mares, i també per als fills.