He pegat una ullada a les fotografies que mostren de quina manera la policia atonyinà amb les porres i les bales de goma la gent que, dia primer d'octubre de l'any 2017, es disposava a votar als quasi improvisats col·legis electorals de Catalunya. Volien votar de manera pacífica, civilitzada, exercir un dret democràtic. Els digueren que no era legal. Enfront de la legalitat, hi havia la crida imperiosa de milers i milers d'homes i dones, la voluntat d'una part significativa del poble, l'afany de decidir com ha d'ésser el propi país, el dret a viure la difícil llibertat.
He mirat les fotografies i he vist com envestien la gent que defensava les urnes, he vist les càrregues, els cops de porra, he vist una dona amb la cara plena de sang i una ferida al front, n'he vist una altra a qui alçaven entre quatre i se l'enduien, i un home amb la camisa tacada de sang, i un policia que estirava una dona pels cabells, i un altre que pegava amb la culata de la carrabina, he vist aplecs de gent que defensaven les urnes, que defensaven les paperetes. He vist un bomber que s'encarava a un policia. N'he vist quatre que rodejaven una senyora gran amb el carro de la compra, ni que portàs una bomba amagada sota la col i les barres de pa...
De sobte ha comparegut una fotografia que m'ha semblat especialment tendra, que m'ha omplert d'emoció: s'hi veu un escabotell de policies a punt d'envestir un grup de votants. Inesperadament, una dona -no era una dona jove- plantava cara a la força armada i els mostrava un paraigua lila. Era com si els digués: Si vosaltres teniu les porres i les pilotes de goma, jo tinc un paraigua lila per defensar-me. Vegeu-lo, el paraigua. És un paraigua lila. Contra la dialèctica dels punys i les pistoles, vet ací el meu paraigua lila.
Doncs ara resulta que alguns dels policies que han pogut ser identificats i posada en evidència la seva participació en les accions agressives, es defensen dient que aquell u d'octubre va haver-hi resistència violenta i que la fotografia en què es veu la dona que branda un paraigua lila és la prova de la violència amb què alguns s'enfrontaren a les porres. Llavors, en conseqüència, asseguren que la violència va ésser equilibrada.
No sé què vol dir la paraula «equilibrada» si s'aplica a les pilotes de goma i a les porres. Tornam a trobar-nos al mateix punt de sempre: el mal ús de la llengua, la corrupció dels significats. És difícil entendre'ns, perquè ja no hi ha res que signifiqui el mateix per a tothom. L'heu vist, la dona del paraigua lila? Us recoman que la cerqueu en l'àlbum de fotografies del dia u d'octubre. Potser la seva imatge, el coratge que evoca, us inspirarà una certa emoció, una tendresa inesperada. Ramon Llull escriu que «és cosa pròpia de l'home just ésser tendre de cor i pietós». Però és millor no parlar-ne. Tanmateix no ens posaríem d'acord quant al significat de les paraules «tendra de cor i pietós». Molt menys, encara, quant al que podríem entendre per «home just».
A aquella dona del paraigua lila li brillaven els ulls. La brillantor dels ulls es pot percebre en una fotografia. Més que de menyspreu i ràbia, estic convençut que era de tristor. La més profunda de les tristors es reflecteix als ulls. No puc imaginar tan sols que la dona que alça el paraigua i l'ensenya als policies tingués la més mínima intenció de colpejar amb el paraigua el personal de l'ordre. Han dit que la violència fou equilibrada. Però ho ha estat mai, d'equilibrada, la violència?
He de dir que, en cas d'haver de córrer, més m'estimaria que fos la dona del paraigua lila que m'encalçàs que no els grisos proveïts de porres. Per a mi sempre seran els grisos.
