Les minves de gener dites també «les calmes» o «ses seques» són uns dies d'aquest mes de gener, que obre la porta al nou any (gener etimològicament significa porta), és quan el temps s'encalma, el mar es desinfla, l'onatge perd la seva feresa habitual i el mar es fa llac, un llac pla i silenciós. «Dies temperats i formosos», així els va descriure un pintor. Temps bonancenc de durada imprevisible.
Sempre que he preguntat a la gent de mar per què es produeix aquest fenomen natural, la resposta més comuna és dir-me: «són coses de la lluna». La lluna capriciosament va canviant i quan s'aprima després d'haver fet el ple perd la seva força d'atracció sobre el mar i les aigües baixen de nivell. A Formentera és molt vistent aquest encongiment marí. El dilluns la lluna es va fer plena, s'ha trobat del tot a ella mateixa, i ahir començà a minvar fins a esdevenir una falç de plata.
Joan Maragall s'emocionà amb les minves de gener i va escriure (31 de gener del 1981) un poema d'amor exaltat i esperançador, després d'uns anys d'inquietuds i decepcions que responien a un malestar subjectiu, com també a un període de conflictes polítics. Aporto la primera estrofa: «Com el mig de l'hivern la primavera, així el cel avui, i el sol i l'aire, obre de bat a bat portes i portes i omple la casa de clarors».
Segons els habitants costaners la natura no s'oblida mai de fer les minves de gener, igual que posarà aviat les flors als ametllers que presagiaran l'arribada de la primavera, malgrat que alguns es despisten i si fa una mica de bonança, s'avancen als altres.
El mes de gener i el mes de desembre, quan l'any fineix, són els que atresoren més adagis, més ocurrències literàries. El gener n'és molt ric perquè amb ell s'enceta la incertesa del nou any, els bons propòsits i les esperances, només ho destorben els anys de traspàs o bixests (quan el febrer s'allarga i rep un dia més per aconseguir assemblar-se més als altres mesos) que són de mal averany. Anys malastrucs, els anys bixests, segons les creences inveterades, encara molt presents en la comunitat rural, ens han de portar infortunis i morts de persones volgudes.
Què seria sense el diccionari de l'Alcover-Moll? Un llec. Allà diàriament vaig a abeurar-me. Els refranys fan referència al comportament de la naturalesa i la seva incidència als cultius i el bestiar: «Aigua de gener, tot l'any va bé», «Aigua de gener, cada gota val un diner», «Gener amarat, mig any assegurat», «Trons de gener, pagès, estintola el paller», «Gener eixut, tot l'any put», «Dins es gener, ja floreix l'ametller», «Si glaça gaire el gener, vinga a jeure i no fer res». La major part d'aquestes dites populars els joves que viuen d'esquenes a la naturalesa i a l'agricultura no les entenen. Només n'he trobat una que fa referència explícita a les persones: «La setmana dels barbuts, setmana d'esternuts», que fa referència a uns sants del gener amb llarga barba.
Quan estudiava al Collell, després de les vacances de Nadal m'internaven de nou i els estudiants vivíem el segon trimestre, el més fatigós de l'any escolar. No sols ens desagradava pel fred que passàvem sinó per la manca de festes. A tots se'ns feia feixuc, per altra banda els dies escurçats encara m'omplien de més tristesa i d'enyorança. Si plovia, no podíem sortir a jugar a fora, als camps de futbol amarats de fang, i havíem d'entretenir-nos amb jocs de taula; si durava molts dies la reclusió al centre, acabàvem histèrics i ens entraven ganes de fugir, d'escapar-nos com si fos una garjola.
Conservo un record agredolç d'aquests anys de la meva joventut. Cap company de curs ha volgut tornar-hi i mai ens hem trobat com a exalumnes per rememorar la nostra estada en el col·legi, que llavors se'l coneixia com Col·legi-Seminari Santa Maria del Collell. El nom de «seminari» provocava brometes pesades per part dels amics del poble perquè sempre em deien que estudiava per ser capellà però ho amagava dient que feia el batxillerat.
El sadisme en els col·legits i en concret en els internats estava generalitzat i Terenci Moix ho recollí en l'assaig El sadisme de la nostra infància. Jo mai m'hi vaig trobar bé, reclòs al Collell. No ens treien mai del recinte per fer excursions i només en sortíem per les vacances de Nadal, Setmana Santa i les de l'estiu. Els meus pares com molts altres no ens visitaven mai. En Josep Gironella em confessà que conservava un record molt amarg de la seva permanència, fins l'extrem que els seus pares el van anar a buscar perquè amenaçava de suïcidar-se. En Rafel Nadal en el llibre Quan érem feliços en parla de forma positiva, ho entenc, als germans Nadal, en Quim, en Pep i en Rafel, els seus pares molts diumenges els anaven a veure i feien un bon dinar de carn a la brasa.
El germà de la meva dona no en vol ni sentir parlar, del Collell; la seva memòria està turmentada per males vivències. No vaig patir tant com ell. Com que res em satisfeia, em vaig dedicar a llegir molt i m'avorria tant que als 17 anys per evadir-me vaig escriure d'amagat dels mestres i de la família una novel·la de 200 folis que vaig presentar al Premi Nadal dins de dues capses de camises de mudar. El llibre, com era previsible, no va ser premiat. Quina injustícia!
Una vegada en un hospital de Girona em vaig trobar amb un capellà, una bona persona, amb qui havia parlat molt quan érem al Collell i em va demanar si em podia abraçar. Estiguérem una bona estona abraçats sense dir-nos res. No calia. Sé que ell m'abraçava i abraçava tots els alumnes d'aquell temps, en certa manera es disculpava per tot el que ens havia passat. Un gest que sempre he agraït molt.
