L'altre dia em va arribar per WhatsApp un missatge que protestava pel malbaratament de diners públics invertits en el rescat del nen de Totalán. «És impossible que aquest nen estigui viu. Deixin de perdre el temps i d'enganyar la gent», deia el missatge. Després es feien tota mena d'insinuacions malèvoles sobre la suposada negligència dels pares i sobre la seva falta de responsabilitat per haver descuidat la vigilància del nen. I per rematar-ho tot, es deia que aquests pares ja havien perdut feia temps un altre nen, com si hi hagués alguna cosa molt tèrbola en l'accident del pou. I al final, com era previsible, tot venia rematat per les frases despectives i els insults racistes contra els pares i els familiars.
És el típic, suposo, en aquests temps de sospites i de desconfiança generalitzades. Quan li succeeix una desgràcia a algú -i que un nen caigui a un pou segueix sent una desgràcia indescriptible-, la primera reacció de molta gent no és la compassió amb les víctimes ni l'horror compartit pel que ha succeït, sinó la incredulitat i el dubte i la mala intenció. I el primer que es fa és ficar el nas en la vida dels familiars i de les persones de l'entorn de la víctima, com si al darrere d'aquesta desgràcia hi hagués un rerefons molt fosc que hagués estat la seva causa primordial. Gairebé res se salva d'aquesta conducta inspirada per la sospita i la mala fe. Qualsevol cosa que hagi tingut un final desgraciat -un crim, un accident, una mort inesperada- s'interpreta com un fet envoltat de circumstàncies sospitoses. «Aquí hi ha algú que està mentint. Segur que les coses no són com se'ns estan explicant», pensen aquests professionals de la desconfiança permanent. I després, és clar, arriba la conclusió inevitable: «Si els ha passat això, alguna cosa hauran fet».
Comprenc que el tractament informatiu d'aquests fets desperti les nostres suspicàcies. El 1951, Billy Wilder ja va filmar una pel·lícula - El gran carnaval- sobre un periodista sense escrúpols que convertia el rescat d'un miner atrapat en un pou en una excusa per rellançar la seva carrera. Kirk Douglas era l'actor que interpretava el periodista, i va ser una de les seves millors interpretacions en una llarga carrera que en va estar ben plena. I per descomptat que tots sabem que les grans cadenes de televisió es posen les botes quan succeeixen casos com el del nen de Totalán, però ¿és just deixar-lo al pou, per car que sigui el seu rescat i per complicat que hagi estat organitzar-lo? ¿I és possible dir-los als pares que s'espavilin com puguin?
Més que sospitar, més que qüestionar, més que llançar insults i falsedats contra els pares del nen, caldria admirar-se de la ràpida resposta que s'ha donat a aquest accident i del gran nivell tècnic que han demostrat els enginyers i els experts que treballen en el rescat. S'ha transportat una perforadora en temps rècord, s'ha construït una gàbia especial i s'han presentat voluntaris per baixar al pou uns miners asturians que ja no tenen feina a la seva terra però que segueixen entrenant-se excavant galeries per pur amor al seu ofici. ¿Els sembla poc? I convindria recordar que els miners posaran en risc la seva vida per salvar un nen de dos anys al qual hi ha molt poques possibilitats de rescatar viu. Si fóssim una mica menys neuròtics i una mica menys rancorosos ens alegraríem de viure en un país així, en comptes de dedicar-nos a escampar odi i sospites i insults contra una pobra família que simplement va tenir la mala sort de patir una desgràcia.
