24 de gener de 2019
24.01.2019
Diari de Girona

Això va de democràcia

24.01.2019 | 00:30
Això va de democràcia

Fa anys que l'independentisme recalca, per amplificar la seva causa, que el que hi ha en joc no és tant la independència de Catalunya com el concepte mateix de la llibertat. «Això va de democràcia», diu. Però l'experiència, tan letal per als independentistes com l'envejable eficàcia dels seus lemes, demostra que ells són els primers a trepitjar, quan els interessa, qualsevol idea de democràcia.

David Madí -l'etern retorn del procés- inaugurà el rodet fent que Jordi Sànchez es presentés a l'ANC per substituir Carme Forcadell. Sànchez quedà el quart de quatre candidats -el que a casa en solem dir l'últim- i no va parar fins que, forçant les costures de l'Assemblea, aconseguí que el seu home -el seu tonto útil- es fes amb la presidència. Una entitat que tant llavors -any 2015- com ara basava la seva propaganda en exigir democràcia a Espanya, i en acusar-la de feixista per no autoritzar un referèndum il·legal, escopia sobre els resultats de les seves pròpies eleccions, trepitjant-los com a un escarabat de cuina.

Tampoc David Madí, l'inventor del lema «dret de decidir», tenia intencions gens democràtiques encimbellant Jordi Sànchez. Ho féu perquè l'ANC -Òmnium duia temps fent-ho, amb la difunta- pressionés Oriol Junqueras perquè acceptés la candidatura unitària que finalment es presentà sota el galdós i poc falaguer nom de Junts pel Sí. Madí sabia que ERC guanyaria les eleccions i la llista única va ser l'últim intent –fallit– de salvar la presidència de Mas. D'altra banda, Madí es creia amb dret d'exigir a Espanya, en nom del «dret de decidir» -un dret que no existeix-, que posés en qüestió la seva integritat territorial, però ell no volia en canvi permetre que els catalans decidíssim qui havia de ser el nostre president.

Quan la CUP es negà a investir Mas, i el llençà «a la paperera de la Història», en lloc de convocar eleccions, que és el que fan les democràcies avançades en aquestes situacions, ens posaren a dit un tal Puigdemont a qui ningú no havia votat i que encara avui no ha guanyat mai unes eleccions. Una vegada més, mentre l'independentisme acusava Espanya de ser una democràcia de baixa qualitat, es convertia en un tanc arrasant «la voluntat d'un poble», per dir-ho amb les seves paraules de paper d'estrassa.

Els meus amics d'Esquerra feren igualment gala del respecte que els mereix la lliure decisió dels seus militants bandejant Alfred Bosch de l'Ajuntament de Barcelona, que és qui havia guanyat les primàries per tornar a ser el candidat republicà al consistori. Amb la mateixa passió democràtica, Neus Munté ha seguit els passos de l'escriptor. Guanyà també les primàries del seu partit a Barcelona i tampoc no en serà la candidata, perquè ara es veu que han decidit de presentar-n'hi un que és a la presó.

Més de fons, l'independentisme ha intentat des de 2012 presentar tota quanta elecció com un referèndum. Des de llavors, els catalans hem tingut ocasió de votar més de 10 vegades: no és poca cosa, per a un poble «oprimit», que «viu de genolls» en un «Estat autoritari» i fins i tot «repressiu». En cap d'aquestes eleccions, algunes amb percentatges de participació insòlitament alts, l'independentisme ha superat el 50 per cent dels vots. A més a més, en aquest període de temps, l'independentisme ha perdut Barcelona (de Xavier Trias a Ada Colau), per primera vegada les eleccions al Parlament les ha guanyades un partit que no només no és independentista sinó que manifestament no ho és (Ciutadans), i tampoc les eleccions al Congrés han tingut un vencedor independentista perquè les guanyà Podem. Les úniques eleccions que a partir de les autonòmiques del 2012 ha guanyat un partit independentista han estat les europees de 2014. Les guanyà Esquerra, aquest partit que segons David Madí no té dret a governar ni els catalans a votar-lo.

Com tots els populismes, l'única democràcia que exigeix l'independentisme és la dels altres. Com passa en tots els règims totalitaris, els independentistes viuen tan persuadits de tenir raó i de ser els bons -entre la claca interessada i la turba cega i irada- que ni s'adonen de l'espectacle atroç amb què estan fent un dels pitjors ridículs de la Història.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook