El dramaturg Bertolt Brecht posava el comunisme al mig el 1933: «Cridar a enderrocar l'ordre existent / sembla espantós. / Però el que existeix no és cap ordre. / (...) El comunisme és en realitat l'exigència mínima / el més immediat, moderat, raonable. / Qui s'oposa a ell no és un pensador discrepant / sinó un irreflexiu o potser algú / que només pensa en si mateix / un enemic del gènere humà / (...) algú que vol l'extrem (...)».

La política es representa en dues dimensions -la línia que uneix els extrems de la dreta a l'esquerra- però s'anomena en tres, per això anomena «centre» al «mig». Pablo Casado va posar el seu liberalisme al centre, (al mig) abans de la convenció de convençuts. Va dir del tracte perquè no governi el PSOE («la llista més votada») tancat a Andalusia: «som el centre, capaç de pactar a dreta i a esquerra». A dreta, Vox; a esquerra, Ciutadans. Amb aquest truc retòric va passar el PP del centredreta al centre de la dreta. Més enllà de Ciutadans hi ha l'abisme del «socialisme passat de moda».

Per centrar-se, Ciutadans defensarà els ventres de lloguer i l'eutanàsia. Més negoci, perquè la ciència de fer nadons ho permet; més mort, perquè ho fa necessari la ciència que ni sana ni deixa morir. La resta està bé. A la faula d'una lectura escolar, el rei preguntava on era el centre de la Terra i un savi li contestava que on trepitgés, perquè, en ser rodó el planeta, si s'excavés sempre s'arribaria al nucli. Qualsevol pot col·locar el centre sota els seus peus, amb la innocència que el nen es col·loca en el centre de l'univers, però negar l'hemisferi esquerre és terraplanisme, la teoria contra la rodonesa de la Terra que colonitza l'estupidesa contra l'evidència científica. Bon viatge a la vora.